I... què és la "democràcia real"? Quina és la "realitat", el "realisme" de la democràcia? De tots els models de democràcia, un de sol és "real"? Hi ha esperança entre la democràcia volgudament "real" i la democràcia desesperançadament "realista"?
Els moviments ciutadans al Magrib, de fa unes setmanes, i els que ara mateix s'esdevenen a Espanya, recorden molt aquell ideal de democràcia -no sé si veritablement "real"- de l'Atenes clàssica: l'Àgora.
La Mediterrània va inventar la democràcia. I la va batejar: "imperi del poble". Però com tantes coses de la Mediterrània, aquesta praxi no ha estat sinó una utopia. A la fi, una excusa per a la mistificació de formes i més formes de govern, manifestacions del poder, que tenien poc a veure "realment" amb el poble.
Potser la Meditterrània no va inventar el comerç, però el comerç a la Mediterrània ha orientat tots els fluxos històrics, els imperis, les governances, les guerres, els armisticis i les paus. El comerç -principi d'acumulació de capital- no té a veure amb l'imperi del poble, sinó que el poble n'és instrument i víctima. El poble, a la Mediterrània, no ha pogut comerciar; només n'ha estat el subjecte passiu.
La Revolució francesa inspirava una confiança popular que es va estabellar contra la nova aristocràcia, la "real", d'aquella Europa moderna.
Potser mai no hi ha hagut "democràcia" enlloc: ni la "ideal" ni la "real"; només l'aplicació del "realime", equivalent al possibilisme democràtic. Fins ara, el poder sempre ha estat cosa dels poderosos. El domini del poder, és clar. Perquè els efectes perniciosos d'aquest domini, sí que han pesat sobre el poble. El poble mai no ha estat poderós. Potser a la Rússia revolucionària, i a la Cuba del començament de la revolta castrista... Cosa de dies!
Es possible una "democràcia real", si l'entenem com a traducció del concepte clàssic: "imperi del poble"? Tal volta. Però amb una condició, si de cas: la democràcia popular és expressió de compromís popular amb el/s instrument/s que la fan "possible" i "real". I vet ací que allò que no es vol abraçar és, precisament, el compromís. Es f`cil comprometre's amb un equip de butbol, de bàsquet; amb un/a cantant; amb un sentiment de solidaritat que mou el media corresponent... Però el compromís "polític", no necessàriament partidari -i també-, això són paraules majors1 Quin instrument, doncs, per a la construcció de la "realitat" democràtica?
Durant aquests anys passats de bonança econòmica, a poca gent li preocupava la "democràcia real". I els que en semblaven més preocupats, reaccionaven contra la "democràcia formal" trencant mobiliari urbà i caixers automàtics, atraient pilotes de goma, com a imants. La lectura d'aquests fets -una lectura formalment democràtica i molt popular, fonamentada en la "realitat" constatable dels actes i en el "realisme" de la democracia instal·lada contra la qual es reaccionava- no era reflexiva, sinó reactiva. No s'explicaven, els actes, sinó que es qualificaven: "vandàlics", segregats -per tant- del sentir majoritari del poble.
El sentir majoritari del poble no era en el carrer, sinó en la mirada que es perdia entre els productes dels grans magatzems, entre els eslògans dels bancs facilitant crèdit i felicitat, en la publicitat fortamnet sexuada dels automòbils, en el desig de martingales per a una figura sexualment abellible... etc.
Durant aquests anys de bonança econòmica, a poca gent li preocupava el creixement suïcida de les economies dites consolidades i de les dites emergents. L'extracció de combustibles, l'emissió de contaminants, la massificació productiva de béns estúpids, i el gaudi democràtic, popular, de la quincalla produïda i comercialitzada, eren tinguts com a "repartiment de riquesa"; és a dir: popularització del benestar, democratització del consum, gaubança dels béns que ja no eren privatius dels poderosos.
Pocs s'adonaven que allò consumit (hipoteques, instruments de lleure, màquines prescindibles, aliments mistificats i sofisticats, sexe simbòlic...) era l'instument de subjecció -un altre cop!- del poble: el seu empobriment moral i l'empenyorament de la seva capacitat de resistència econòmica. I pocs s'adonaven que es tractava del nou parany per a una acumulació immensa en mans d'una ínfima minoria. La democràcia del consum afavoria l'aristocràcia dels comerciants del diner, ara ja no anomenats usurers, sinó corporacions bancàries.
Encara avui, en ple debat a l'àgora de la indignació, pocs s'adonen que la ireesponsabilitat o la ceguesa d'aquests anys de democràcia del consum, han compromès la viabilitat dels joves, i la dels que encara han de néixer. O que estem a un pas de comprometre molt seriosament la viabilitat de la Terra, tal com l'hem coneguda fins avui.
La política -a trets generals, sense fixar-se en les excepcions més que honorables que han passat desapercebudes i ignorades voluntàriament per la majoria popular i per la totalitat de la nova aristocràcia econòmica i mediàtica- no ha fet sinó el paper del pigall, com el de Tormes: "menja tant com vulguis, sempre que jo pugui menjar". La democràcia -no sé si la "real" o la possible, o la que convenia a tothom- no ha fet sinó justificar l'aristocràcia del diner: no de la producció, sinó del diner. Res de nou sota el sol!
A la Plaça del Sol, i a la Plaça de Catalunya (Sol i Catalunya com a símbols!) torna Pèricles, sinó que ara en forma de molts Pèricles... Potser la seva idea, només. Torna Rousseau. I qui sap si Voltaire, o Proudhon. Tots van tenir raons. I tots van tenir raó. I ara, els que s'indignen, prenen la torxa d'aquella raó i d'aquelles raons, tan antigues com la humanitat mateixa. La torxa, sí. Però, i el compromís? I l'articulació d'aquest compromís? I l'instrument que ha de fer viables les seves propostes?
A la Moncloa, a Sant Jaume, a l'Elisi, a Wall Street, arreu on hi ha una ombra de poder, tot segueix igual: uns ulls sorpresos, una rialla sardònica, una seguretat infinita que tot passa i tot torna i sempre roman el que ha de romandre. La síntesi anguniosa entre Heràclit i Parmènides.
Tants anys de dir que els partits -tots- han de canviar el seu dins i el seu fora. Tants anys dels grans partits -els que han gaudit del favor popularlent democràtic- baixant a la plaça a suplicar poder popular per pujar després a palau i usar-lo segons els dictats dels que manen de veres... I la gent veient-ho, aconformant-s'hi, esperant el repartiment de les molles. I les veus d'alguns partits i d'alguns dirigents clamant en el desert: taxa Tobin, taxa turística, taxa nuclear, nova llei hipotecària, democràcia en els consells d'aministració de les empreses, inversió en escoles, inversió en coneixement, inversió en energies netes, rehabilitació, habitatge de protecció pública, pobresa zero, acollida "real" a l'emigració, pensions públiques i sanitat i educació públiques... I un llarg etcètera. En fi...
Vejam què diu l'Àgora. Vejam com planteja la democràcia "real", tan desitjable. Vejam si tremola la borsa d'una vegada per totes. De moment fa bon so: fresc, nou, agosarat... Escoltem-la, l'Àgora: pus sembla que parla clar, el poble li'n don sort i llarga vida!
