diumenge, 27 de febrer del 2011

El diumenge, toca endevinalla.


Meus són els secrets
de qui me'ls confia;
els guardo entre parets
de pell o del que sia.
I meus són els bitllets,
aquests que obren via,
si estesos o plegadets
no ixen de la sagristia.
Solució: la cartera / bitlleter.

Al desert, les dunes ho saben.


Sí; però tots ho coneixien. Ho coneixíem tots. I tots ho toleraven o ho protegien. Alguns se n'aprofitaven i tot: viatges pagats, grans riallades a compte de la colònia. La metròpoli i l'imperi guardaven una complicitat de silencis que era un núvol de sagetes contra el poble. El cas és que el gas viatgés per les canonades. Calia que el fuel fluís. Ai Iraq! I calia que els cabdills aturessin les onades migratòries que morien en les platges riques i solitàries de la banda nord. Ai Marroc!

Sí; ara tot és condemnes als criminals, comprensió del poble, promeses d'ajut als processos oberts... Ja en parlarem! El cas és que flueixi el gas i que viatgi el fuel; que no entrin els que no poden entrar.

I què passa amb l'Aràbia Saudita? I què passa amb Israel? Si aquella dessagna els treballadors emigrats al seu desert de petroli, i dessagna les dones pròpies, aquest buida la sang dels carrers de Jerusalem, de Betlem, de Jericó, de Gaza... Què passa amb el Sahara Occidental, batut pel foc i tancat pels murs? El cas és que no s'aturi el fuel a través de la Mediterrània i que s'aturi la presència àrab en els seus històrics confins.

Oi tant! Ara tot són prudents condemnes, entenimentades pressions, belles paraules enmig de la confusió política, de la sorpresa monumental... Però aquest castell de naips no és vertical, sinó horitzontal. A la vora de les torres ja caigudes, n'hi ha moltes, encara, que haurien de caure... Serà el poble, és clar, qui bufi fort, mentre les metròpolis, l'imperi i les nacions dites unides, s'ho miraran amb cavarda prudència i amb les mans a la cartera.

Però el vent és imparable. A voltes afluixa; cert. Però retorna, constant, pacient i esforçat. Al desert, les dunes ho saben!

dissabte, 26 de febrer del 2011

Una història d'Huns.


Àtila tenia pressa. No només l'empenyien els cavalls i els cavallers mongols, sinó que li sortien els ulls de les òrbites en veure les columnes dels temples i dels palaus romans, estesos per tot arreu... Àtila pensava: "Aquests marbres, poden ser meus!" I després s'apenedia un xic: "I per què els hauria de conservar? Els enfonsaré. Els reduiré a pols i en senbraré els camins!"

Així, doncs, Àtila muntà son cavall, arengà les seves hosts i alçà el braç dret, amb el glavi al puny, el blandí endavant i cridà tan fort com pogué: "Poble meu! Roma demana ser destruïda! Som-hi!" I l'estrèpit de cavalls féu tremolar la terra.

A cent-vint per hora, Àtila entrà amb les seves tropes en els terrenys civilitzats per Roma. Al seu pas, tot queia. I allò que resistia dempeus, ell manava d'esfondrar-ho.

El caos era la Llei d'Àtila. Bé, el caos no, sinó l'ordre agònic que ell imposava per on petjaven els cascs del seu cavall: caigueren codis ètics, normes civils, temples de memòria... Les entrades a les ciutats que ell conqueria eren franques: tothom hi podia campar com els déus li donessin a entendre...

Era tanta la pols que sollevaven els cavalls d'Àtila i dels seus, que aviat es formà un núvol compacte, gris i espesseït. Tothom tossia. I mentre tossien no s'adonaven del trot de cavalls ni del pas sense estreps dels carruatges; i n'eren víctimes, ferits o traspassats sota les rodes, sota les potes de les bèsties guerreres.

Àtila substituïa la guàrdia pretoriana romana per guàrdia romana sense pretors. Els deia: "Si em sou fidels, guàrdies, podeu campejar esgrimint el meu nom!"

No sabem quants pretorians van deixar de ser-ne. Ni quants van ser fidels a la Llei sense codi d'Àtila. Però es diu que les coses, als carrers de les ciutats i als camps que senyorejava el cabdill, res no va ser igual. Àtila, però, es mirava la seva obra i deia: "El que he fet, ben fet està. Roma era avorrida, tan lenta amb camins tan bons; tan civil amb tanta gent diversa; tan ordenada amb tanta disbauxa moral! Trobo que ara la gent és més feliç."

Però Àtila no durà eternament: casà sa filla amb un patrici romà, això sí. I després desaparegué de l'escenari. Ningú no sap on són els seus ossos. I la seva memòria duu el nom de la pols que omple els pulmons i del vent que bufa a cent-vint quilòmetres per hora. Només això... perquè, a la fi, Roma s'imposà novament, sense emperador ni senat, però amb el llorer al front.

diumenge, 20 de febrer del 2011

El diumenge, toca endevinalla.


No sóc un moble, ni em diràs armari,
d'obra argilosa m'han fet o de calcari;
d'ampla entrada o de boca estreta,
sempre duc, encastat al meu cor ardent,
l'artèria verical que em cal ben neta
per parlar, a glops, amb el cel silent.
Ai mon cor! Calent si és que el vols així;
fred, mut, si no l'encens, per a tu, en mi.
Solució: la llar de foc.

dissabte, 19 de febrer del 2011

El 9 i el 3: per què no un 39 o un 93?


Una altra vegada Camps.
Diríeu que els camps són de la cultura: llaurança, sementera, collita... Hi ha camps, però, que són de la salvatgina: esbarzers, pinassa, matolls i fenàs. Camps de toros braus.

Es clar que Catalunya ha clausurat l'entrada de Canal 9... Al meu televisór s'hi veuen franges verticals multicolors. El conseller Tresserras no va aconseguir -tot i les bones intencions i les múltiples esperances amb què s'explicava al Paralment- un mínim acord de reciprocitat d'emissions: Canal 9 al Principat per TV3 al País Valencià. De qui en fou la culpa? El resultat són les franges i les clausures de repetidors; just en un món i en un temps en què Internet se'ns posa a la sopa, a les aules, a les cafeteries, a les places de la ira àrab, als Goya, a la Casa Blanca, al llit, també..! A tot arreu excepte a les misses; de moment.

La programació que vaig poder intuir del canal valencià, era tan inconsistent que em desaconsellava de mantenir-ne les imatges. Però això -és clar- no és raó per a una clausura. De canals televisius sense solta n'hi ha tants, que si l'argument majoritari de la qualitat pesés, ens quedaríem en penombra. La qualitat no és ni una raó ni encara preventiva, a l'aguait del conveni recíproc que no arriba mai.

Tanmateix, aquesta gestualització final de Camps és prou pitjor: té so de multituds alienades i enardides, figuració feixista, ràbia cultural, joc brut partidari i personal a dos dies d'eleccions.

No m'importen -personalment- ni els vestits ni les corbates del president Camps. Ni on els ha comprats, ni si els hi han regalat. Més m'ofèn aquesta avorrida i rància masculinitat -que ell suposa valenciana- amb què Camps ensenya la testosterona política -que ell afirma espanyola- a una comunitat cultural que ell -que no ha llegit, segurament, Martorell, Roig o Isabel de Villena- odia des de les gònades polítiques hispao-valencianes amb què amenaça. Com si ens importés gaire l'espectacle! Ni la dimensió de la cosa! Tan acostumats com hi estem des d'abans d'Almansa i d'abans de Roncesvalles i tot.

Posats en rodonors actives, millor les antenes parabòliques. I millor encara, si no són exhibicionistes sobre els teulats o damunt dels balcons de les ciutats.

Per què no fem un 39? O un 93? No seria d'un erotisme cultural amb tanta trempera com el de Carmesina i Tirant? O com el de Papasseit sumat al d'Andrés Estellés?

diumenge, 13 de febrer del 2011

Animals d'escorxador.


Per aquestes carreteres de Déu, he vist camions plens de pollastres que eren duts a l'escorxador. Amuntegats, sorpresos, suats, el vent de la velocitat se'ls enduu plomes i plomall. L'aire les diposita, desmaiades, damunt l'asfalt: una blancor tènue contra la foscor artificiosa de la carretera. Els penjaran per les potes en una cadena infinita; i un disc afilat els separarà el cap del cos.

Per aquests camins de Déu, he vist camions plens de porcs que són duts a l'escorxador. Amuntegats, el cor en un esglai, colpejant-se els uns als altres en l'espessor de cossos, el vent de la velocitat els refresca la pell tibant i rosa. Deixen un rastre de fremta i de gemecs que s'esbarria i es perd en el buit immens del dia. Què saben ells del ganivet al final del passadís!

He vist, per aquestes carreteres de Déu, camions farcits de vedells: uns ulls rodons i negres, d'una innocència que arrenca la tendresa i la pietat. Van camí de l'escorxador. El vent els fa ballar la placa de plàstic que duen encastada a l'orella. Diuen que els maten sense atuir-los prèviament. Potser també ho fan amb els corders... Diuen que això és a causa que hi ha una enorme demanda de carn sacrificada amb la consciència viva de la víctima, perquè, així, a causa del dolor, s'esforça a sobreviure al coltell que la degolla i buida millor la sang de les artèries.

He vist la fam dels pobres dissenyant canyes en els seus braços i en les seves cames, arpes en el costellam. Uns ulls grans, foscos de ninetes, perduts en un nord inexistent.

Hi ha una crueltat innata en el cor humà. La crueltat de la cobdícia, que no té estreps però té regnes: hom la condueix sempre més enllà, més a la banda dreta del sentiment. La banda dreta de l'ànima és immune a l'esglai de la sang vessada, és insensible al dolor de la carn i al desempar de la banda esquerra de l'esperit.

dissabte, 12 de febrer del 2011

El diumenge, toca endevinalla.

Puc ser a dalt, al mig i a baix,
o puc ser, multiplicat, arreu.
Sóc un prisma, no tinc biaix.
Peso menys que un petit carreu.
Feu-me fondal si voleu espai,
i em fareu som, talment un rai,
si tot un magatzem no us cal.
La custòdia és la meva feina:
joies de valor, o coses de ral.
Estireu-me i trobareu l'eina,
o la diadema d'argent reial
si ho vau dipositar en mon veral.
Solució: el calaix.

divendres, 11 de febrer del 2011

La lliçó egípcia.


Durant aquests llargs dies, el poble egipci m'ha eclipsat. Ell tan gran -enorme- i jo tan menut! El poble egipci feia història -sembla que hores d'ara culmina la seva gesta-, i jo només seguint -poca cosa de mi- les notícies d'aquesta immensa empenta popular, pacífica, obstinada, convençuda, heroica, netament democràtica (demos és poble i crassos és poder).

Avui he pensat això:

Els egipcis són àrabs mediterranis, musulmans la majoria. Fora que són egipcis, són com els marroquins, com els algerians. Marroquins i algerians poblen els nostres centres històrics. A Lleida, també s'esbarrien per les poblacions de caient agrícola: treballen al camp, a les granges, en la construcció, en els magatzems de fruita... Una immensa majoria de catalans (per desgràcia immensa, sí) se'ls mira de reüll: sospitosos d'ignorància, segurament subdesenvolupats, mísers amb tota seguretat, òbviament addictes a una fe estranya i impertinent a casa nostra, probablement expectants de favors socials en temps d'escassetat de recursos públics, qui sap si robadors de llocs de treball, potser carn de presó -com diuen a PxC i en massa despatxos del PP- ... Genèricament, els pagesos i els que no són pagesos també, els anomenen "moros". I qui així els anomena, sap que l'apel·latiu duu tota la càrrega ideològica, psicològica i històrica d'un menysteniment infinit.

Els egipcis són "moros". Tan "moros" com els nostres marroquins, com els nostres algerians.

Per extensió, els egipcis, són tan "moros" com els saudís, els jordans, els palestins, els sirians, els iraquians.... Aquí es confon l'àrab amb el muslmà. Aquí es confon el musulmà amb el magribí. Perquè aquí, sense sospita de cap mena, els musulmans són "moros" i els "moros" tant hi fa que siguin del nord d'Àfrica com del Creixent Fèrtil, com del país del Tigris i l'Èufrates. Un "moro" és un "moro"... Es "moro" l'emigrant de terra musulmana que té la pell bruna -no negra- . Com és "moro" qui té petroli i vesteix amb túnica llarga i turbant al cap. Els "moros", ja veieu: aquesta gent ancestral que duem -els catalans tant com els altres- en un imaginari col·lectiu medieval de lluita i de càstig. "Moros", sí: súbdits de monarques dictatorials i de mandataris no reials també dictatorials, corruptes, polígams, enriquits il·lícitament. Tots els prejudicis barrejats fent xup-xup en una olla que no para de bullir d'ençà que l'emigració és també musulmana àrab.

Però resulta que els "moros" d'Egipte han donat una lliçó al món. Si se'm permet de dir-ho, una altra lliçó al món. Perquè Nasser (fos com fos) va alçar l'orgull dels àrabs recent descolonitzats i els va tornar el sentit ètnic, el protagonisme de la història pròpia i l'herència d'una passat gloriós de cultura.

Però nosaltres -més pinxos que un gínjol, més cofois que un cup de vi, més revessos que el prejudici- seguirem mirant-nos els magribins per damunt de l'espatlla. I direm: "passa un moro".

La dels eipcis és na lliçó que cau com una bufetada a la galta dels prejudicis, com un llibre savi colpejant el carani dels demòcrates occidentals: la "moreria" ha fet història a Tuníssia. I l'està fent a l'Egipte. I la farà -un cop més- a la península aràbiga, a la riba àrab de la Mediterrània, i al Jordà, i à tota l'Àsia menor. I si no... al temps!

Mentrestant, nosaltres, suportant la impertinència dels "mercats", la usura bancària, el ganivet llescant en els drets conquerits amb suor i amb dolor...

dijous, 10 de febrer del 2011

SOS animals de companyia.


He sentit declaracions públiques de l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat. Segons ella, la crisi econòmica que afecta els ajuntaments, ha de fer repensar la Llei de Protecció dels Animals, allà on diu que no es poden fer sacrificis de gossos ni de gats en els centres d'acollida d'animals de companyia.

La batalla contra les idees de la sostenibilitat fa temps que va començar. Hi ha hagut armisticis puntuals. Però tot indica que les baionetes tornen a estar calades a les puntes dels fusells. O les fletxes col·locades en l'arc amb la corda tensa.

Si els pobres del món no són culpables de la bombolla immobiliària, ni dels negocis de l'especulació bancària, els animals en són aliens. Pagaran, ells també -ells amb la vida- el preu de la usura humana?

diumenge, 6 de febrer del 2011

El diumenge, toca endevinalla.

Un rastre deixo si em guies amb destresa:
signes de la vida que d'amor i vida parlen,
i que de la mort, i dels grans desitjos garlen;
senyals d'història, traces que diuen la raresa
dels humans, i que en fan eterna la noblesa.

Vaig fent camí, si amb prou manya em guies
d'un extrem a l'altre de l'espai que abans de mi
és no res: blanc i buit sobre els quals tu tries
quines coses, quines aventures hi has de dir.
Solució: l'estilogràfica.

divendres, 4 de febrer del 2011

Una història de CiUx.


Els senglars entraven a la reserva dels indis CiUx. Però no ben bé a tota la reserva, sinó a la part de reserva que els capitostos havien reservat per a si mateixos, amb la clara intenció de reservar-se terra de reserva per a la pròpia preservació de capitostos i manaires; els més rics de la tribu CiUx, és clar!

Els porcs senglars espantaven els corders dels amos d'aquella part reservada de la reserva; i competien amb els búfals que els capitostos controlaven per al seu consum propi i familiar. Els manaires CiUx, doncs, van organitzar una batuda contra les bèsties: van cridar els guerrers més ferms i agosarats i els van donar permís d'entrar en la reservada terra de la reserva, per guerrejar contra els senglars.

Els guerrers CiUx -cor què vols, cor què desitges- van tensar llurs arcs i van caramullar de fletxes llurs buiracs. Els capitostos els havien promès de regalar-los tantes peces com fossin capaços d'abatre.

La reserva de la reserva que s'havien reservat els cabdills CiUx va quedar expedita d'animals porcs. Els ullals es van amuntegar entorn del foc de camp que van organitzar els guerrers per rostir la carn i atipar-se'n tant com els era permès per llurs estómacs. A la nit, tots jeien estesos a l'herba, farts de carn de senglar i lassats de ballar en honor dels capitostos de la tribu, que tan bé els havien tractat.

Els capitostos també dormien plàcidament, a la vora de llurs esposes, a l'inerior de les riques tendes llurs. El món era una meravella, a la reserva!

Deu gossets i una quinzena de gats deambulaven coixos, malferits, agònics, entorn del campament, amb fletxes clavades a les potes, al llom, a la panxa. Les fletxes havien equivocat la trajectòria llur. A la matinada, van morir un després de l'altre, aquells animalons. Però ni els guerrers no hi van donar importància ni els capitostos en van tenir cap pena. Sembla ser que així van acabar, també uns quants esquirols i uns castors, i algun falcó que dormia entre fulles del boscatge...

Un visitant, que havia estat important, temps enrera, en la tribu rival dels CiUx, dita -la seva- Tribu dels Indis Verds, va pensar: "El gran Manitú ens hagués hagut de ben guardar si nosaltres haguéssim dit als nostres guerrers que abatessin senglars a cops de fletxa! I es va mirar el cel i va arronsar les espatlles: "Coses de la democràcia..!" va pensar, mentre se n'anava muntanya avall, cap al seu poblat. I encara va dir-se per a ell, tot caminant pensarós: "Els esperits ens haguessin hagut de protegir de les ires de la premsa, si ho haguéssim fet nosaltres! I en canvi, ara... els tambors no diuen res de res. Coses de la democràcia, deuen ser!""

Els búfals van tornar a la reservada part de la reserva. I els corders dels cabdills van pasturar feliços i s'hi van fer ben grossos.