Cimeres, àtoms, diners, tisores...

I.

El món està encimerat.

Qui el desencimerarà?

El bon desincemerador que el desencimeri

bon desencimerador serà!

II.

La terra està nuclearitzada.

Qui la desnuclearitzarà

El bon desnuclearitzador que la desnuclearitzi

bon desnuclearitzador serà!

III.

La primavera arriba també aturada.

Qui la sabrà desatura

El bon desaturador que la desaturi

bon desaturador serà!

IV.

La banca i la borsa seueixen farcides.

Qui les desenfarcirà?

El bon desenfarcidor que les desenfarceixi,

bon desenfarcidor serà!

V.

La televisió segueix emmetzinant.

Qui la desemmetzinarà?

El bon desemmetzinador que la desemmetzini,

bon desemmetzinador serà!

VI.

Els dictadors segueixen encrudelits

Qui els desencrudelitzarà?

El bon desencrudelitzador que els desencrudelitzi,

bon desencrudelitzafor serà.

VII,

L'administració camina amb estisores.

Qui la desestisorarà?

El bon desestirorador que la desestisori

bon desestirorador serà!

El diumenge, toca(va) endevinalla.

Digues on voldràs que jo et dugui,

sóc obedient i vaig ràpid, vertical;

només cal que el gas en mi remugui

i que tu em servis assegut a dalt.

Solució: la moto.

El diumenge, toca endevinalla.

Som com dos robins bessons,

com dues brases som, enceses;

de pell brillant i de cor dur,

les nostres carns són balcons

del goig, àcides dolçors esteses

a la boca d'aquell que ens hi duu.

Solució: les cireres.

Noves convulsions.

Noves convulsions. Bahrein, el Iemen, la vergonya de Líbia, la reforma constitucional egípcia -sembla ser que a mig camí del desig-, i la radiactivitat japonesa...

La Lluna és tan pròxima a la terra que augmenta el diàmetre i acreix la llum.

A la Terra, els humans semblen estar a la lluna. A la lluna de València. La ciutat crema el cel, aquests dies, amb pólvora incruenta, però cara. Tant hi fa: Gürtel ho permet i se n'alegra!

El ministre Blanco diu que el PP fa transformisme polític, i no s'adona que el seu -i el del seu partit governant- és tan espectacular i vergonyant com el que ell critica: què pensa Blanco de l'energia nuclear? Què ha fet el govern socialista per avançar en la producció energètica a partir de fonts renovables, en un país d'insolació i de vent i de forests ingestionades? I què fem al cementiri de lurani usat?

Noves convulsions. Ni un pam de net: tot és mitja veritat o mentida envernissada de certitud.

Ha començat la campanya electoral. Com arreu, sense novetat en les propostes: atonia programàtica. L'evolució, si de cas, la deixem per després de les convulsions, que no seran revolucions.

Obscenitat 10 en l'escala de Richter.

És sabut, oi tant; però em dóna la gana de dir-ho ben alt:

L'obscenitat de la borsa de valors, del mercat de capitals, dels comerciants de l'or groc i negre i vermell, és de grau 10 en l'escala de Richter.

I sinó, que opinin els japonesos, ells que han sentit tremolar la terra. Ells -els seus mercaders, vull dir- que van jugar a fer tremolar els parquets.

Solidaritat necessària.

Algú va dir que la solidaritat és la tendresa dels pobles.

La frase s'ha repetit infinitament, i ja sona tòpica, buida, tot i la seva bellesa.

Vivim temps difícils. No només els occidentals. Especialment el món àrab necessita la tendresa dels pobles. Els libis ja es dessagnen sota els bombardejos, mentre el món poderós s'ho mira atònit i incapaç d'una reacció valenta i sincera, presa al marge dels interessos de sempre. I semblantment pot esdevenir-se al Iemen; com ja fa dies que passa a l'Iraq, a l'Afagaistan, al Paquistan...

Però , aquests dies, l'altre crit de la tragèdia és el Japó; i també és el clam de la necessitat. Es clar que les imatges, vistes i revistes, són un impacte emocional. Però enllà de la pressió sentimental, la certesa és que la mort ha fet camí sota l'aigua indeturable i que la ruïna s'ha convertit en la immensa boca d'un tenalla immensa.

Al Japó, quan els danys personals siguin tristament comptables, descobrirem l'esgarrifança del dolor: mares, fills, avis, pares... preguntant a l'infern o al cel la raó per la qual la terra s'obre i engull la vida que ella mateixa ha creat.

No tinc pas ganes de parlar de l'energia nuclear, perquè les llàgrimes, avui, cremen més que no pas els electrons, si els electrons es poden contenir, encara que sigui precàriament.

Es hora, doncs, d'exercir la tendresa.

El diumenge, toca endevinalla.

Jo sóc la benvinguda

i sóc també el comiat;

alta agulla coneguda

rere un camp tapiat.

Fill de la mar i del sol

amunt m'enfilo tot sol

com una agulla que cus

tot de núvols en un nus.

Dono la benvinguda

a qui a casa arriba,

i l'adéu d'aquesta riba

a la nau ja vençuda.

Solució: el xiprer.

Paràbola dels pantans.

Fa temps que ho sabem:

S'ha acumulat tant, durant tant de temps i en enormes basses de tan pocs, que les fonts s'assequen. Si els enginyers exigissin obrir les espitlleres dels pantans del diner, les monedes fugirien per galeries secretes i imprevistes. I enmig dels embassaments, aquesta illa, aquest paradís que dóna a uns pocs, només, el dret universal de ser déus.

La immensa majoria dels diners embassats s'han acumulat als pantans gràcies a la venda de banalitats i de somnis vans. I ara les coses banals es podreixen a les mans dels compradors, i els somnis s'hi esvaneixen, com s'han esvanit els diners amb què han estat acomprats.

Però si les fonts segueixen seques, la set serà un foc. I la mar no val, que l'aigua hi és salada.

El sistema dels pantans enormes, doncs, és un perill: ni dóna aigua, ni és segur que no rebenti.

Quan és evident que cal compartir l'aigua, es fa palpable la necessitat d'un reg en xarxa, fonts a les places i aigua corrent a les cases. ¿Quan ho exigirem a aquells que segueixen embassant i contra aquells que ho permeten o que no saben fer desembassar?

Fa temps que ho sabem:

Quan això arribi, el món no serà com és, ni com ha estat abans d'avui. I aquest món nou te tanta set com el vell, però té més pressa a néixer que on pas el vell a desparèixer.

El diumenge, toca endevinalla.

Amunt i amunt, i més amunt m'efilo,

pels cristalls tan llisos del mur de l'aire,

i sense corda escalo núvols i m'espavilo

a no caure mai, mirant tothora enlaire,

cap on el sol és més rodó i brilla tant

com lluentejo jo, també de foc cremant.

Solució: l'aerostàtic.