dissabte, 25 de desembre del 2010
El diumenge, toca endevinalla.
Catilinària paneriana.
dijous, 23 de desembre del 2010
Duran més lluny la torxa que jo he dut.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Tríptic del toro.
-a Rafael Luna, diputado-
¿Quién arroja,
luna,
cristales de acero,
carámbanos de hierro
sobre mi carne de toro?
Mi sangre,
luna,
siembra amapolas
en el campo de arena,
espesas flores de mi dolor.
Si, de plata y marfil,
luna,
mi hermana no me sostienes,
¿qué luz de esperanza
beberà mi sed en el ruedo?
2.
(a la manera dels Psalms)
-a David Pérez, diputat-
No alcis,
David,
la fúria tremenda del teu braç.
Abaixo el meu front
de lliris i obsidiana,
rendeixo la força
que empeny el meu cos
als teus peus,
i et proclamo rei,
David,
de l’ivori que duc per corona,
del vellut de la nit que em cobreix.
No caigui,
David,
sobre meu
l’orgull del sobirà,
la luxúria del ferro,
la ira del cor que gaudeix
amb l’afront d’aquesta noblesa
que rendeixo
als teus peus!
3.
VIGÍLIA.
(a la manera de Miguel Hernández)
-a Albert Rivera, diputado-
Desnudo como tú, en la ribera,
entre espinas de rosales verdes,
en el vacío denso de la noche
alta de jaras y de almendra,
hoy me velan las estrellas.
Mañana parto, camino de la arena.
Del río en la ribera,
entre clavos y la hiel de frutos en racimo
es de sal mi sudor, y de limón.
Llora mi madre escarcha.
Mi parto fué de agua y de canela,
junto al río, en la ribera de zarzales.
Moras de azúcar y viernes santo.
Mañana parto hacia la sed de la arena:
sólo soy un toro, blanca luna de agua roja.
Mi madre llora escarcha sobre el río.
Sobre l'equilibri territorial (1). Document d'anàlisi (escàner).
(per Vegueries)
Per a una anàlisi de la situació,
ASPECTES A CONSIDERAR:
Les infraestructures i sistemes de la comunicació viària:
1.1. Infraestructures radials troncals (tren, carretera).
1.2. Idem en xarxa internes (comarcals, locals).
1.3. Mitjans de servei públic per la mobilitat (tren, autocars, taxi a la carta).
1.4. Estat de les infraestructures (seguretat, senyalització, assistència)
L’accés als serveis públics de salut:
2.1. Presència local de serveis sanitaris (metges de capçalera).
2.2. Assistència sanitària comarcal (CAP, especialitats en el CAP, model de derivació a centre hospitalari).
2.3. Assistència hospitalària més pròxima (especialitats, suficiència de llits, model de derivacions a centre hospitalari especialitzat).
2.4. Mobilitat de malalts (serveis d’emergència, eficàcia de la mobilitat).
L’accés als serveis socials comunitaris:
3.1. L’atenció de l’ancianitat (llars de jubilats, centres de dia)
3.2. La mobilitat per a l’ús dels serveis socials.
3.3. L’atenció a famílies i persones en risc d’exclusió (assistència, cobertura).
L’habitatge:
4.1. Accessibilitat a l’habitatge de propietat (parc, preus, tipologia dels demandants).
4.2. L’habitatge de lloguer (parc, condicions).
4.3. L’habitatge d’iniciativa pública (parc, iniciativa mpal., del govern).
4.4. Habitatge de règim especial (parc, localitzacions).
4.5. Recuperació i rehabilitació (condicions, suports públics, etc.).
L’educació:
5.1. Estat dels equipaments educatius.
5.2. L’escolarització dels infants (escola al poble, concentració, etc.).
5.3. L’escolarització post-obligatòria en el territori. Model i necessitats.
5.4. L’accés als estudis universitaris: estat de la qüestió.
5.5. Els serveis educatius en el territori (formació permanent del professorat, accessibilitat als SS.TT., sistema de beques, mobilitat quotidiana dels estudiants...).
5.6. Escoles bressol. Escoles especialitzades: idiomes, arts i oficis, música...
L’accés a la cultura:
6.1. Infraestructures culturals en el territori (museus, equipaments per a la producció cultural, per al consum, sales d’actes). Mobilitat per a l’accés als equipaments i als actes culturals.
6.2. El suport públic al desenvolupament cultural del territori (consum i creació).
6.3. Valorització del patrimoni cultural del territori. Estat del patrimoni. Oportunitats de valorització.
6.4. Associacionisme cultural. Publicacions. Manifestacions de la cultura popular. La participació en les manifestacions culturals. Difusió.
6.5. Les indústries culturals del teritori. Possibilitats, necessitats i oportunitats.
6.6. El patrimoni cultural del territori. Conservació i explotació.
L’atenció a la diversitat:
7.1. Serveis i oportunitats educatives no formals per a infants i adolescents.
7.2. Oportunitats de lleure per al jovent.
7.3. Serveis d’atenció a les dones (salut, promoció, ocupació, violència, viduïtat)
7.4. Atenció a les persones amb discapacitats (físiques, psíquiques, sensorials).
7.5. L’estat de la immigració al territori (oportunitats laborals, habitatge, integració educativa, xarxa de serveis socials, treball comunitari).
Les oportunitats laborals:
8.1. Indexs d’ocupació i d’atur.
8.2. Mobilitat per a l’accés als centres de treball.
8.3. Qualificacions laborals i oportunitats de formació i promoció.
8.4. La jornada laboral. Els salaris en referència a l’IPC de l’entorn. La qualitat dels treballs i de l’ocupació.
8.5. Oportunitats laborals per a les dones.
8.6. Sindicació i capacitat de mobilització.
Els sistemes públics de seguretat ciutadana:
9.1. La presència policial al territori. Suficiència o insuficiència.
9.2. Accés als serveis públics de la seguretat (denúncies, tramitacions...).
9.3. Les infraestructures per a la seguretat ciutadana.
9.4. Seguretat en l’entrn rural (agents rurals, policies locals).
La creació de riquesa:
10.1. Tipologia dels sectors productius (primària, secundària, terciària).
10.2. Iniciatives públiques i privades per a l’augment de l’activitat econòmica.
10.3. Les empreses de transformació en el territori.
10.4. Taules input/output.
10.5. Generació de valor afegit.
10.6. Monocultius o diversificació de l’activitat econòmica.
10.7. El repartiment de la riquesa en el territori.
10.8. Oportunitats de creació de nova activitat econòmica no depslegades. Causes. Condicions.
10.9. Les “voscions” històriques del territori en l’activitat econòmica (turisme, agroalimentació, indústria primària o de transformació, logística, etc.).
El patrimoni natural i l’entorn ambiental:
11.1. Valorització del patrimoni natural (biodiversitat, singularitat paisatgística...).
11.2. Aprofitaments del patrimoni natural i agressions (les causes de l’agressió).
11.3. Les infraestructures per a un eventual aprofitament sostenible del patrimoni natural (necessitats, oportunitats).
11.4. Les aigües i el seu tractament. Aprofitaments i explotacions. Oportunitats.
11.5. Qualitat del medi ambient. Inversions públiques en el manteniment de la qualitat ambiental. Processos de degradació.
11.6. Oportunitats d’explotació sostenible del medi: centres d’interpretació, eficiència en els consums, nous PEINs, creació d’infraestructures, espais d’interès singular, etc.).
El diumenge, toca endevinalla.
dissabte, 11 de desembre del 2010
El diumenge, toca endevinalla.
dijous, 9 de desembre del 2010
Instint de creació.
Tinc per mi que l’home (entès a la manera genèrica) conté una llavor rebel que l’impulsa a crear. De primer va ser la tecnologia (els estris, les màquines) i immediatament després la reproducció plana i en color i la voluminosa, de la realitat immediata, pròxima, a la seva experiència vital. Més tard, la reproducció del món va ser a través del llenguatge verbal i de l’escrit. L’home, des que va saber usar les mans per a la manipulació de les coses que trobava, no ha parat d’escriure la seva visió del món: les seves pors, els seus desitjos, les seves incomprensions...
Per què és així, l’home? Per què experimenta aquesta necessitat de reproduir el seu món sobre la roca, en els papirus, en les teles de pintura, en les escultures? Per què té aquest impuls indeturable d’interpretar el món a través de les matemàtiques que duen a la física i a la química? Per què l’home necessita inventar una “mitologia” que satisfaci les seves passions, els seus dubtes? Per què escrivim novel·les?
Tinc per mi que l’home aspira a “crear”. Potser simplement per “recrear-se” ell mateix. Per recrear-se lliure de límits (sense dolor, sense mort, sense impotències). Incapaç de respondre amb seguretat per què és al món, qui va crear el món, què passa després d’aquest món visible –vivible- l’home mira de fer-se un univers a la seva mesura: pinta un cèrvol com dient que ha creat el cèrvol; escolpeix una dona embarassada com dient que la tribu serà fecunda; escriu una història com dient-se que pot inventar una realitat, a la manera com els déus han creat la realitat que a l’home li toca viure. L’home s’adona que les formes, les lletres poden enginyar, recrear, la vida segons la seva voluntat: el cèrvol pot ser dòcil, gras, alimentós; la història narrada pot salvar el o la protagonista del seu destí. L’home, amb l’enginyeria de la creació artística, pot venjar-se de les bèsties (les caça, les ensinistra); pot venjar-se de la malura (l’heroi supera totes les proves i quan mor és elevat i convertit en una estrella immortal).
Tenim una dèria infinita a imitar l’obra de la natura, la creació dels déus, i a afaiçonar-la d’acord amb els nostres interessos. Reinterpretar el món és governar-lo (encara que sigui en la pedra, en el paper, en la tela de pintor). De la mateixa manera que mentim per desaparèixer d’un escenari que ens és desfavorable (cap criminal accepta haver estat en el lloc dels fets), igualment som capaços de representar un món favorable als nostres interessos. Dominar la mort (com a misteri de dolor suprem) no ho poden fer ni els metges, però sí els novel·listes. Sabem que la novel·la no és real, però ens permet fugir d’indrets indesitjables, o penetrar-hi si ens interessen, aquests indrets. Quan somiem, no estem gens segurs que no siguem reals en aquella experiència. Quan llegim (quan contemplem un paisatge pictòric) no estem gens segurs que no sigui una veritat, allò que vivim en la lectura (o en la contemplació de la pintura).
Sempre mirem de “suplantar” els déus, de suplantar la seva obra de creació. Es el nostre neguit. I crec fermament que aquesta pruïja –el que s’anomena “pensament màgic”- és el principi de la transformació del món (la real i tecnològica, i la imaginària o artística) que l’humà duu en els seus gens.
dissabte, 4 de desembre del 2010
El diumenge, toca endevinalla.
divendres, 3 de desembre del 2010
Auguris (2).
Auguris (1).
dimecres, 1 de desembre del 2010
Ocells.
He recomptat les aus de la meva infantesa: garses, puputs, òlibes, mussols, tudons, grives, perdius, sibocs, guatlles, merles, verderols, caderneres, abellerols... I he pensat en les lluernes que il·luminaven els camins. I en els grills que condormien les nits d'estiu. I en les cigarres encastades als ametllers, amb la seva sonsònia gregoriana. I en les mantis que jo descobria dessota les gavelles d'ordi, recent amuntegades.
Amb el pare, algun cop, després de la pluja primaveral o estiuenca, sortíem pels camins a plegar cargols bobers. Amb ben poca estona n'omplíem un cistellet, perquè tot era baves i transitar lentíssim.
Ara, en alguns pobles, l'ajuntament paga diners per cada garsa morta a trets. Es dificilíssim sentir el cant agut i pregon de l'òliba en els oliverars, o el so constant dels mussols als teulats de les cabanes i masies. Als ametllers, ja no hi ha nius de grives. I les estrelles han perdut el reflex en les lluernes dels camins.
Això sí: Syngenta, Bayer, Monsanto... segueixen fent l'agost tot l'any. Els pagesos d'ara es lamenten que la U.E. prohibeix segons quines substàncies plaguid¡cides que abans podien espolsar-se sobre les fulles....
Jo no sé... però cada dia penso més en el meu petit nét, en la filla menuda del meu germà. ¿Quina terra els deixarem, sense cuques de llum en la nit, sense vol de perdius sobre els sembrats, sense el ritme de les hores estelades que les òlibes canten damunt les oliveres? ¿Quina terra, per a aquests menuts, cansats de veure tantíssimes tones de la mateixa mena de fruita, collita rere collita, sense gaire perfum de fruita i amb poc sucre del sucre de la fruita?
Encara sort que les garses proliferen, a pesar del preu de la seva mort. Sort que els tudons poblen novament els fils que transporten el corrent elèctric d'una banda a l'altra d'aquest món d'artificis!
dissabte, 27 de novembre del 2010
Alegria.
El diumenge, toca endevinalla.
diumenge, 21 de novembre del 2010
El diumenge, toca endevinalla.
dissabte, 20 de novembre del 2010
Intervenció en el "miting" central de campanya ICV-EUiA (Barcelona, 20/N/10)
Amics volguts,
No he vingut, avui, a explicar-vos res. A dir-vos res de nou. Sóc davant vostre per confessar-me a vosaltres, que sou la meva sobirania.
En les interminables matinades d’aquesta duríssima campanya, que tan dignament desgranem, he tingut múltiples temptacions. Això és el que us confesso:
M’ha encaterinat la política fàcil, de solucions ràpides i senzilles: si ets jove, adhereix-te a l’empresari, sense condicions... perquè en ell és el teu futur!
M’han temptat els paradisos, on els rics tenen compassió dels pobres i per això els regalen motxilles amb pesades hipoteques i carmanyoles amb samfaina per a les vacances a terminis: “Aneu i gaudiu, que els vostres plaers són les divises nostres!”
M’han enlluernat les promeses de paisatges plens d’autovies a vessar, i d’horitzons amb xemeneies nuclears: oh, el paradís de l’energia! He sentit la temptació d’abandonar els conreus i els rius i els boscatges perquè diuen que són l’obstacle per a les noves urbanitzacions de la felicitat a la cartera!
M’ha vingut salivera quan m’han promès desgravacions, i regals, i carantonyes si abandonava la sanitat pública, tan prima, i abraçava una mútua de carns ben grasses... Si em batejava en la fe de les pensions privades i apostatava de les públiques, tan dels pobres! Ai, el miratge d’un oasi d’aigua per al poble, mentre els poderosos beuen bloody-mery a la terrassa d’un hotel de cent estrelles!
Volguts amics, amigues volgudes, assemblea meva,
M’han temptat les promeses d’un món en què els impostos es feien tan menuts com gotes d’aigua mentre la barra de la borsa creixia com els gratacels de lobbies i corporacions: aquest vertigen de la riquesa que diuen que també pot ser la meva!
I m’ha temptat les escoles que acullen nens, blancs de pell i blancs de credo, perquè són els infants de les elits.
He afluixat davant la temptació d’un món sense diferències racials, ni de credos: “cadascú a casa seva i Nostresenyor a la de tothom”. “bon vent i barca nova, que si t’he vist ja no me’n recordo!” Ah, les identitats que maten!
Perdoneu-me, perquè...
M’ha excitat l’enriquiment fàcil del tres per cent que no té càstig públic. Perquè m’ha encaterinat la facilitat de ser sobiranista avui, pescador de peixos amb cove de vímet demà, mesell monclovita abans d’ahir, però mai despentinat i sempre ben vestit amb corbata de patriota.
M’han temptat, sí. Però aquest home que es confessa no ha sucumbit. Sé que els cants de les CiUrenes deixen als seus peus pelats i blancs els ossos dels homes.
I ara us demano, a vosaltres que sou la meva sobirania, la fibra muscular dels braços meus, que m’ajudeu Que em feu fort i valent com vosaltres sou:
Fort per seguir fidel a la causa de l’equitat i de la fraternitat!,
Ferm en la defensa de les llibertats que hem conquerit!,
Segur en la construcció feliç de la diversitat!,
Constant en el treball per a una Catalunya equilibrada en tots els territoris seus!,
Bonista, sense vergonya de se ser bo i convençut de la bondat de la política!,
Sobiranista sense exclusions ni cap mena de rancúnia!,
Tan lila i tan blanc com sou vosaltres; com ho són els lliris dels nostres camps!,
Verd com els pebrots verds; i tan roig com els tomàquets que fan olor de tomàquet!
Ajudeu-me a ser com vosaltres sou, assemblea meva, sobirania meva:
Segador entre els pagesos de la meva terra, i forner que amassa i cou el pa dels pares nostres i dels nostres fills.
Perquè vosaltres sou l’esperança verda de la meva pàtria, el múscul de la seva acció.
Endavant, sí. Endavant!
dissabte, 13 de novembre del 2010
ACAPPS.
dissabte, 6 de novembre del 2010
"Les més invisibles", llibre de Sara Vilà.
A MANERA DE PRÒLEG: CONÈIXER PER SENTIR.
Recordo, ara, el poema de M. Mercè Marçal en el qual ella deia tenir tres causes de rebel·lia: ésser dona, de classe treballadora i de nació oprimida. En el seu temps, poquíssimes dones eren immigrades des d’enllà de les fronteres de l’Estat. Avui, la malaguanyada poetessa –si es posava en la pell d’una dona africana- hauria d’afegir-hi aquesta nova condició: “desarrelada”. O aquesta altra: “la més invisible”.
El títol de l’estudi que tenim a les mans, al·ludeix, és clar, a la negació de la mirada aliena respecte de les dones –la majoria musulmanes- de l’Àfrica magribina i de l’occidental. Els ulls eurocèntrics de l’economia, les ninetes etnocèntriques autòctones, no enfoquen les dones immigrades. Potser distingeixen un cos; i saben que és femení. Però de seguida en vela la mirada el vestit que la dona duu; o les criatures que l’envolten. Hom endevina molt més el mocador o vel que li cobreix el cap, els colors vibrants del vestit, que no pas la humanitat femenina que batega just dessota d’aquests abillaments. Si no són mirades i vistes, no són dones –persones- en realitat, sinó diana de prejudicis de la població autòctona (acollidora, en diem, no sempre justament).
Els prejudicis ètnics, la inconscient pressió de la cultura hegemònica, la subconscient preferència de la fe pròpia –encara que no se’n practiquin els rituals- són cuirasses que la pell de la població autòctona desenvolupa, com una excrescència, per a la protecció pròpia front a la presència de l’altre, de l’estrany. En un segon estadi, si la diversitat no és compresa i apreciada en una harmonia social positivista, treu el nas la negació de l’altre o el seu rebuig. Els infants es tapen els ulls i desapareixen quan els pares els renyen. De forma similar, els cinc sentits de l’autòcton es neguen a percebre la presència de l’immigrat, de l’estrany: si no el veig, no hi és.
Cal una dosi molt considerable de consciència d’humanitat, un pessic de fraternitat, un polsim de com-passió (de sentiment compartit) per acceptar i estimar aquest estrany, que té cos, però també cor i ànima. A la llarga, un tal fenomen arriba, encara que sigui lentament, entre homes: hom empatitza collint la fruita, netejant les voreres, compartint el tauló de la bastida de l’obra... Els homes entenen els homes, siguin d’on sigui que siguin. I entendre’ls és el primer pas per saber-los, per saber que són homes i que són davant nostre o que els tenim al costat.
Però ¿què passa amb les dones que duen vel, que a penes s’aturen al carrer per parlar si no és amb una dona del seu “món”, que no van al cinema ni participen en cap esdeveniment de barri o de festa major? Elles sempre són objectes animats que transiten, presències acostumades, poca cosa més que formes del paisatge urbà. Per als homes autòctons, per a les dones autòctones; i, per dissort, també per als homes de la seva pròpia cultura, mentre no entren a casa.
Això no és exactament el que passa amb les dones migrades de l’Amèrica llatina... Però similar amb les orientals, I potser no molt diferent amb les dones de l’Europa de l’est. Sigui com sigui, tot circula per cercles, en bombolles que floten i miren de no col·lidir. Móns aïllats, pel que fa a les dones. Els homes, no. O no tant. Els homes són els amos de l’espai públic i els protagonistes del treball productiu... O els receptors de les percepcions d’atur. Immigrats o no, els homes són els reis de la creació urbana, fins i tot en la misèria urbana, quan aquesta es fa monstre o marraco. Elles, no. Elles són de la casa, són dels fills, i també són de la família que ha quedat allà d’on un dia van sortir. Elles són del treball reproductiu, de l’economia que no compta o de la que és submergida i, doncs, invisible. Com invisibles són elles. Algunes són tan invisibles que els homes paguen per veure-les i per tocar-les; i elles –forçades per tantes circumstàncies a deixar-se veure o tocar- fan veure que cobren un salari sense seguretat social, ni, sovint, seguretat personal.
Les dones són dels CAPs i dels Hospitals. Invisibles, les que més s’hi veuen –encara que, naturalment, fan minoria- són les africanes immigrades, àrabs o negres. Elles protagonitzen llegendes urbanes (s’enduen els recursos en forma de llet materna, de bolquers o de cotxes de criatures...) Les llegendes les escriu el còrtex cerebral autòcton, afeblit per la por a la recessió econòmica, en lluita pels recursos que escassegen, al·lucinat per la incomprensió de la diversitat que envaeix un terreny fins ara privatiu de la dona autòctona.
La invisibilitat permet tot. Vull dir el “tot” negatiu. L’exclusió de les xarxes socials és una part d’aquest “tot”, dolorosa. Però també permet la “reclusió” íntima, familiar. La reclusió impedeix la socialització, l’aventura d’un treball dignament remunerat. Exclusió i reclusió són la closca del caragol: què passa a dins del nacre espiral? Els homes africans (àrabs o negres) duen els patrons de la seva cultura, de la seva particular família. Com les dones. Però els homes manen. I manen més dessota de les teules que no pas al carrer. Manen els homes amb qui les dones comparteixen la vida, però igualment manen els altres, els familiars que viuen la immigració o que s’han quedat a la casa llur. Les dones, què poden fer-hi? Farien –com els homes acabarien fent- si elles se socialitzessin. Però aquest desiderata, ni totes el poden compartir perquè els pesa massa la teulada (les teulades), ni totes el poden realitzar, perquè l’espai públic no les acull com cal, o amb gaire entusiasme. Es així, almenys, amb la primera i la segona generació de dones immigrades. Massa identitats emmurallades d’una i altra banda. Massa cuirasses en les pells diverses!
Tot amb tot, les dones migrades barrinen els murs i s’escarrassen per trobar la seva pròpia feina. I a fe que la compleixen. En un temps en què la cura de la llar i de les persones grans que hi viuen no és fàcil que sigui feta pels seus membres, les dones que arriben amb contracte o sense netegen, cuinen, ajuden els ancians, duen les criatures a escola. I n’hi ha que intermedien: interpreten, tradueixen, ensenyen. Es tracta de les feines de la tendresa. Quanta gent té en la dona immigrada posada la seva esperança! Si de cop sobte aquestes dones se n’anessin, no només les teranyines penjarien dels trebols, sinó que arribaríem a surar en llàgrimes. Una part de la riquesa que generem al país, la devem al seu esforç. Elles són artesanes, dependentes de comerços, organitzen la seva pròpia part de comunitat. I les veiem presents a les finques, o als magatzems de fruita en els territoris agraris. Ocupen els espais que la modernitat econòmica no remunera amb suficiència i elles hi generen valor afegit, servei, eficàcia femenina.
Sara Vilà, l’autora, ha treballat amb dones al Marroc, i ha compartit experiència amb elles també a l’Egipte; i al Senegal. Les ha conegudes. Ha parlat amb les que s’hi han quedat i amb les que amanien un projecte de migració, ja fos rere el marit migrat abans, ja –en menor quantitat- usant la seva llibertat de dona soltera. Sara Vilà les ha entrevistades allà i, a les que ha conegut aquí, aquí. No només ha recercat entre els materials de la vida de les dones magribines immigrades, sinó també de les procedents de l’Àfrica occidental. Ha bastit un estudi que és una radiografia de les condicions materials i sentimentals d’aquestes dones. Algunes d’elles en ple “dol migratori”, i altres, ja en fase de superar-lo. El resultat és un manual de comprensió. Un instrument valuosíssim per a saber. Només sabent estimem. Es impossible –si no es tracta de fe religiosa- adorar allò que no coneixem. I només coneixem quan sabem què és i com és allò que hem conegut.
Per l’assaig de Sara Vilà sabem, per exemple, que hi ha moltes dones immigrades amb estudis. Han deixat més buit de matèria grisa i d’oportunitats el seu país. I el nostre, que les ha rebudes, no sap aprofitar aquesta riquesa. Per l’estudi de Sara Vilà sabem, també, que el vestit no és imposició masclista, ni resposta religiosa, sinó gairebé sempre, identitat cultural o nacional.
No hi ha coneixença sense la visualització plena de l’objecte o del subjecte a conèixer. Sara Vilà ens presenta les dones de la migració africana a Catalunya: són subjectes, agents de la construcció contemporània de les ciutats i de les geografies rurals que les entornen. Més encara: l’autora ens les fa presents a través dels seus propis relats de vida, transcrits tal com han estat pronunciats. Es per aquestes dones que parlen –que ens parlen- que nosaltres sabem qui són, com són, com viuen la seva nova realitat, l’encontre de les identitats.
Les Més Invisibles té molts valors: descriu, explica, interpreta, arrisca hipòtesis... Però la més apreciable de totes aquestes vàlues és el regal d’uns ulls nous per al lector o la lectora, amb els quals no només se’ns fan visibles les dones invisibilitzades, sinó tan presents i tan emotivament vives entre les seves circumstàncies, que acabem “sabent-les”. Qui llegeixi aquest assaig de Sara Vilà, no podrà evitar “sentir-les”, també. No es tracta de commoure’s, sinó de sentir després de saber. Sentir és la forma sublim de l’empatia humana. Som humans perquè sentim els humans (i, doncs, ens comprometem amb el seu entorn i amb la millora de les seves circumstàncies).
Sí, ens feia falta, un assaig així. Que sigui de noble profit!
Sobre la visita papal.
"Feliços els que ploren, perquè ells seran consolats.
diumenge, 31 d’octubre del 2010
Criteris (ICV-EUiA) per al desplegament de la Cultura Catalana 2010-2014.
Punt de vista Organització política:
1.1. Seguir desgovernamentalitzant la cultura.
1.2. Major transversalitat. Vicepresidència amb educació, universitats, acció social.
1.3. Cohesió de les polítiques governamentals culturals: interseccions IRLL, ICIC, ILC, CONCA: sinèrgies.
Punt de vista de capacitat de Gestió Econòmica:
2.1. Arribar almenys al 2% de tot el pressupost anual. Finals de legislatura.
2.2. 1% cultural: 20% a la creació.
3.1. PECCAT com a garantia d’accés universal als equipaments de consum i de creació culturals. Incorporació Entitats Culturals i Ateneus.
3.2. No només construcció civil, sinó també i sobretot continguts: intangibles territorials, accions territorials... Xarxes!
3.3. Programa públic de la “Masoveria per a la creació”.
3.4. Universalització de l’accés a les noves tecnologies: llibre electrònic, digitalització, programaris lliures, accés gratuït als béns digitalitzats de la Generalitat...
3.5. Elaborar el “Pla de Museus” amb la finalitat d’establir una veritable “xarxa” museística catalana, capaç d’interpretar història i creació artística.
4.1. Llei de les Arts.
4.2. Revisió de les Lleis del Patrimoni i de Museus.
4.3. Estatut de l’Artista i de l’Artesà.
4.3.1. Protecció dels treballadors de la Cultura.
4.4. Creació de l’Agència del Cinema.
5.1. Promoció territorial homogènia: la creació fora de l’àrea metropolitana.
5.2. Codi de transparència en el suport a la creació i al consum culturals. Programes plurianuals i no subvencions fora de concurrència pública.
5.3. Projecció Internacional sostinguda (projectes públics, ajuts a artistes...)
5.4. Unificació accions IRLL i ICIC. Recursos ICIC a “Indústria”.
6.1. Pla de les Arts Visuals per a la concreció d’una “Xarxa de Centres” de creació d’art visual.
6.2. Desplegament de la Llei del Cinema i de les polítiques de l’audiovisual.
La Cultura Popular, valor patrimonial i participació: instrument d’interculturalitat.
La Cultura com a jaciment de treball i com a indústria (ICF).
INFRAESTRUCTURES / PATRIMONI:
* Nous equipaments, sí; però considerant la territorialitat. Equipaments privats d’ús social a incorporar al PECCAT. Considerar les Escoles d’Art municipals. Accés universal.
* Equipaments sí, però ara cal prestar atenció al seu rendiment: omplir-los. Organització de xarxes d’exhibició (oportunitats universals consum i producció). Considerar la producció ideosincràtica dels territoris. Programació pública com a oferta universal.
* Activar el Pla de Museus.
PROMOCIÓ DEL CATALÀ I DE LA CULTURA CATALANA:
* Cal pensar la cultura en clau de Territoris de parla i de cultura catalanes: PP.CC.
* El paper de l’IRLl i la seva coordinació amb el CONCA. I així també la Institució de les Lletres Catalanes.
* Incentivar els lectorats en les universitats de països amb més contacte amb Catalunya.
* Delegacions a l’Exterior com a promotores de la llengua i la cultura. Missions culturals i esdeveniments no necessàriament “singulars”. Programació de presència constant, promoció de creadors i de traduccions.
* Incorporar el País Valencià a l’IRLl i establir una BASE DE CONSENS del treball promocional de l’Institut.
* Un Pla d’Ajuts a la promoció exterior de creadors i de produccions (teatre, literatura, cinema, música, cultura popular, cuina). Idea intergovernamental.
* Impulsar la indústria del cinema i de l’audiovisual i projectar-la a l’exterior. “Xarxa de Pantalles Cinematogràfiques” a Catalunya. Projecció de la “Filmoteca” (fundació).
* L’ICIC com a fons públic de finançament de la cultura.
RELACIONS AMB L’ESTAT:
* Exigència de l’acompliment de l’Estatut (competències i traspassos). Competència plena en Cultura (Ministerio? ----- 44% Madrid / 14% Catalunya).
* Tancament de traspassos pendents: Museu Arqueològic de Tarragona.
* Fons documentals de l’Arxiu de la corona d’Aragó.
* Retorn dels “Papers de Salamanca” encara pendents. I els dels municipis i particulars no reconeguts. Diplomàcia i complicitats i no paranoia, com a camí.
* Nosaltres també tenim deures pendents: documents de l’ACA per a l’Arxiu de Barcelona i els de Poblet (Tarradellas) a l’Arxiu Nacional de Catalunya.
* El cas del Diocesà i Comarcal de Lleida: unitat indisgregable de la col·lecció i pacte per a itinerància.
AJUTS A LA CREACIÓ:
* Reformulació competencial del CONCA (plena autonomia) i major dotació per als seus ajuts (50 M€). Funcionament per “Contracte Programa”.
* Reformular el marc competencial dels organismes que tenen línies de suport a la producció cultural i a la creació: IRLl, ILC, ICIC, CONCA) en base a consensos amplis amb el sector.
* Repensar l’ICIC com a gran instrument de suport a les “Indústries Culturals”. Un instrument creditici al servei de la cultura.
* Rellevància de les “Indústries Culturals” en el marc de la “nova economia”: innovació – universitat – indústria. ACORD ESTRATÈGIC EMPRESES DE LA CREACIÓ CULTURAL / GOVERN.
CONCLUSIONS:
* Desgovernamentalització, participació del sector i promoció/projecció..
* Grans acords amb el sector de la creació, de la distribució-exhibició, de la producció i de la indústria. ACORD ESTRATÈGIC PER A LA CULTURA.
* Polítiques transversals i en el marc dels drets i dels avenços en “benestar”. Lligam Cultura – Educació.
* Repensar els objectius i els instruments dels organismes oficials de la cultura.
* Promoció del CONCA com a garant de l’avaluació i de la promoció de la cultura.
* Equilibri territorial en els equipaments, en la promoció i en el consum culturals. * Cultura en “xarxa”. Participació activa dels Municipis.
* Crisi econòmica i cultura com a oportunitat.
* Indústries Culturals com a futur.
* PP.CC. un espai de diàleg i de creativitat.
El cant de les CiUrenes.
L’aliança dels llobbies catalans ha projectat una aparença d’inestabilitat i d’ineficiència sobre els dos Governs de coalició que ha tingut Catalunya en els darrers anys. Tanta ha estat la insistència en aquest “imaginari” que ha fet mitja fortuna: el guirigall, els desencontres, la paràlisi... ja són atributs dels governs d’esquerres. Aquesta és l’afirmació que sosté la dreta catalana, aquesta que sembla tolerar malament la governança de l’esquerra, i a qui incomoda el nacionalisme “fort” impulsat pels governs progressistes. A l’inici dels dos Executius de coalició, CiU s’ha exclamat amargament sobre la seva il·legitimitat constitutiva. Durant la legislatura que ara deixem enrere, aquest clam ha estat una prèdica constant, una gota malaia, un ariet contra el “tripartit”. CiU no parla de Governs, o de Governs de coalició, sinó de “tripartits”, com amb menysteniment... CiU no ha parat d’accentuar i d’exagerar els “desencontres”” dels partits que sostenen l’Executiu d’Entesa, confonent-les expressament i malèvolament amb discrepàncies de Govern. Aquesta ha estat la cançó de l’enfadós, el seu regal per a l’imaginari públic.
Ni el Govern d’Entesa és il·legítim, ni són tantes les discrepàncies en el seu Executiu. L’Estatut deixa clar com es constitueixen els governs. I les coalicions majoritàries són una possibilitat del tot natural, fins i tot sanitosa, d’alternança política o d’expressió plural. El Govern d’Entesa va rubricar un programa que era el fruit del pacte. El “full de ruta” -com es diu ara- ha guiat l’acció governativa. Se n’han acomplert bona cosa més de les dues terceres parts, tot i l’aparició de la fallida econòmica del món afectant Espanya i Catalunya d’una manera acarnissada. Mai com en aquests anys no hi ha hagut tanta inversió pública en infraestructures civils, ni amb tanta equitat en el seu repartiment geogràfic. Mai com en aquests anys no hi ha hagut un augment tan considerable de professorat i de personal mèdic. I mai no s’havia produït un desplegament d’efectius de seguretat i de protecció civil com el que ha fet el Govern d’Entesa. Aquestes coses, no les nega ningú. El Govern d’Entesa ha ampliat substancialment la base universal dels drets a les prestacions socials, als ajuts a l’habitatge i al reconeixement de les dependències personals. Mai com ara no s’ha vist una major millora del medi natural del país, una seguretat en els seus abastaments hídrics, en l’extensió dels regadius agrícoles, en la planificació de l’activitat humana i econòmica sobre el territori... És amb els dos “tripartits” –com agrada a CiU d’anomenar-los- que Catalunya ha assolit la més alta cota d’autogovern i de finançament. Contra la pràctica del “peix al cove”, en expressió de Jordi Pujol, que ell mateix practicava de forma personal i políticament excloent, el nou finançament és un pacte parlamentari de Catalunya amb l’Estat, no pas un intercanvi circumstancial d’interessos entre governs o entre partits que formen governs.
Sóc parcial, ho sé; però no pas injust en el criteri: la balança social amb què se sospesen les antigues accions de govern i les recents, inclina el seu pes a favor d’aquestes darreres, a pesar i tot dels errors, dels entrebancs i de les enormes contrarietats amb què els governs de coalició progressista han hagut de topar. D’errors, prou que se n’han comès. Podem fer-ne una llista. Però no serà ni massa més llarga ni massa més curta que les atribuïbles als executius de CiU. Les contrarietats amb què els Governs de coalició han topat, les podem iniciar amb la visita d’Artur Mas a la Moncloa i tancar-les amb la sentència del Tribunal Constitucional. En efecte, la conquesta del nou Estatut ha passat per un camp sembrat de punxes, sota una pluja constant de sagetes, i ha acabat cansant el país. En l’entremig d’aquest calvari, les travetes, les han posades els poders fàctics, parapetats rere els seus instruments de comunicació i de pressió socials. Una part petita de Catalunya –i tanmateix poderosíssima- ha estat bel·ligerant contra els canvis socials i contra les mesures econòmiques i fiscals de major exigència en la redistribució dels recursos públics... A això, cal sumar-hi el foc a discreció de la política espanyolista i de la seva premsa contra l’exercici de l’autogovern, arrencat -literalment- al poder estatal.
Fa la impressió que, liderada per CiU, la Catalunya dels poders “forts” no ha pogut tolerar una segona experiència de govern nacional progressista. Delerosos del retorn al martinet dels governs conservadors, els poderosos enyoren el martelleig pseudo-victimista, ensopit i sempre idèntic, que satisfà majories estatals a canvi d’avantatges per als seus: la nostàlgia de l’oasi català, calmós i previsible! ¿Cal alertar els pelegrins dels cants de les CiUrenes? Les seves cançons són la temptació dels caminants: és sabut que paralitzen qui hi acaba sucumbint.
No em plau gens parlar d’orgull ni de satisfacció (conceptes tan usats en la política habitual)... Diré que em sento feliç de poder gaudir una pàtria que permet l’alternança, els governs d’esquerres, el sobiranisme prudent i savi, la governança plural i la pràctica de les equitats territorial i social. I feliç de poder dir que la cultura de la governació plural ha sabut obrir-se pas entre la teranyina de les majories conservadores.
1. Comunicacions.
El desig d’arribar a punts de muntanya en una hora i quinze minuts des de qualsevol indret de l’A-2 sembla molt agosarada. El temps és relatiu al lloc de partença. Però és cert que les carreteres de Lleida a Val d’Aran i al Pallars Sobirà són manifestament millorables. El projecte de duplicació de carrils en la de Vielha ha de materialitzar-se, tot considerant la dificultat de no afectar en excés l’entorn i de fer-ho de forma econòmicament raonable. Propugnem que el decurs del vial sigui català. Caldrà una millora del traçat de la carretera Lleida-Sort-Pobla de Segur-Valls d’Àneu; però no sembla viable la duplicació de carrils. Sí, en canvi, el traçat de vies de marxa lenta i àrees de descans. Enguany presentem una esmena al Pressupost de l’Estat a fi que aquest incorpori partida per als estudis del túnel de la Bonaigua, que bàsicament és responsabilitat estatal. I així mateix fem amb els trams de l’Eix dels Pirineus, també estatal, que han d’assegurar d’una vegada per totes la permeabilitat entre valls pirinenques.
2. Senyalització d'espais naturals.
El Parc Nacional d’Aigüestortes és de competència estatal des del punt de vista de la gestió. Ens comprometem a dur la demanda d’una millor i major senyalització en les seves proximitats, tant al Consell que el gestiona, com al mateix Govern de l’Estat. Potser caldrà consensos territorials i sectorials pel que fa a la tipologia i als continguts d’aquesta informació. La Federació d’Hostaleria, al respecte, ens hauria d’aportar criteris, propostes, suggeriments.
3. Promoció turística de la Catalunya interior.
Déu n’hi do la promoció dels patrimonis culturals, paisatgístics, bio-diversos i turístics de les Terres de Lleida i del Pirineu i Aran que les administracions públiques han fet en aquests darrers anys! Promocions a través de la premsa escrita, dels audiovisuals, de les missions a ciutats catalanes, espanyoles i de l’Europa pròxima... Les campanyes han estat sostingudes i ininterrompudes. I s’hi ha esmerçats molts recursos públics, tant dels municipis, com dels consells comarcals, de la Diputació i de la pròpia Generalitat de Catalunya. Mai res no és suficient... Ara, l’existència dels aeroports de Lleida-Alguaire i de la Seu d’Urgell ens permeten –i obliguen- a encarar les campanyes promocionals de manera més extensiva; i més internacional, perquè són veritables reclams i molt efectives plataformes per a l’atracció del turisme cultural, de natura i l’esportiu.
Nogensmenys, s’ha difós el patrimoni arquitectònic de la Catalunya pirinenca i de la Catalunya Nova: de la muntanya i dels plans. I igualment la infraestrcutura museística. I també el patrimoni natural: forests singulars, biodiversitat, ornitologia, curos fluvials... I també s’ha difós la riquesa culinària tradicional i innovadora de Lleida (Pirineu i pla). Tot plegat, s’ha fet –potser un pèl desacompassadament- amb el creixement de la infraestructura hotelera i d’acollida rural, que creix lentament i segura. Hi ha ajudat el Govern, amb línies de suport a la diversificació de l’activitat, i amb línies creditícies a la innovació econòmica i empresarial.
Es important comprendre la dimensió “turística” de la Xarxa Natura 2000, la creació de zones de reserva cinegètica que s’han fet, la valorització de PEINs (Utxesa, emblemàtic), la creació de nous espais naturals en forma de Parcs Naturals (Pirineu, Cadí...) Ara cal aconseguir el del Montsec. I els centres d’interpretació de les ZEPA, dels aiguabarreigs de Ponent i d’Utxesa. Per a nosaltres, aquestes han estat aquesta legislatura i seguiran essent tasques prioritàries en la promoció política de les nostres terres interiors i de muntanya. El que no significa que hagi de cessar la promoció pública que ja es ve fent del patrimoni. Ans al contrari, al manteniment d’aquesta despesa pública caldrà sumar-hi els esforços privats o corporatius que siguin possibles i endegar missions comercials a l’exterior, amb participació directa del sector.
4. Turisme de neu.
No estem del tot segurs que hàgim perdut cap lideratge en la pràctica dels esports de neu i en l’activitat econòmica que se’n deriva. Però és cert que hi ha competències dures a Andorra, a l’Aragó... i que França i Itàlia fan reclams potents. Tot amb tot, hem fet descansar el turisme de muntanya massa en el monocultiu de la neu (i en unes poques pràctiques d’aquest monocultiu). Creiem que la inventiva, la innovació i les inversions de les empreses han de créixer front a la competència de l’entorn. Naturalment, els instruments de finançament públic han d’estar a disposició dels particulars, màximament considerant aquest sector com a pal de paller del desenvolupament de la muntanya. Però la muntanya (no només el Pirineu, sinó el pre-Pirineu) ofereix possibilitats de turisme cultural, patrimonial, de lleure d’estiu, ecològic que cal explorar i finalment explotar sosteniblement, com a complement a les activitats de la neu i en temps de bonança climatològica (estiu i tardor).
Competir amb l’entorn, endurint les infraestructures respecte del medi no és bona solució: pa per avui i gana per demà. Cal recercar models novedosos d’activitat, complementarietats a la pràctica esportiva, intensificar els aspectes culturals del medi i els culinaris... Atendre necessitats específiques dels visitants: criatures, persones grans, persones amb escassa mobilitat. Cal explorar com fer rendibles patrimonis ara paralitzats: paratges naturals, arqueologia de la mineria, fruits del bosc, turisme fotogràfic... etc.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
Honor per als combatents. Dignitat per als innocents.
dijous, 21 d’octubre del 2010
El diumenge, toca endevinalla.
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Joan Saura i el poder (no tan) ocult de la dreta.
dilluns, 18 d’octubre del 2010
Uns apunts sobre l'ànima.
El diumenge, toca(va) endevinalla.
diumenge, 10 d’octubre del 2010
El diumenge, toca endevinalla.
Sota les altes copes alço el calze meu
o, si he nascut així, obro sense por
l'ombrel·la que m'ha dat el bon déu.
Segons qui sóc, sóc bola o sóc trompeta,
sóc blanc, segons qui sóc, o sóc de rosa.
per a qui em troba, a cops faig nosa