Sembla que les coses no són tant el que són, com el que aparenten. Els grups de poder coneixen aquest principi. El poder és capaç de difondre una consigna sobre la realitat i de convertir aquesta realitat en la consigna que n’han difós. La publicitat funciona així: universalitzar els valors atribuïts a un objecte de consum. La publicitat pot ensorrar un article si és combatut amb consignes negatives. Vivim en un món d’aparences, en què el qualificatiu és una sentència damunt del substantiu. El món és segons les aparences amb què ens el presenta el poder. I el poder sap moure les aparences del món segons el seu interès.
L’aliança dels llobbies catalans ha projectat una aparença d’inestabilitat i d’ineficiència sobre els dos Governs de coalició que ha tingut Catalunya en els darrers anys. Tanta ha estat la insistència en aquest “imaginari” que ha fet mitja fortuna: el guirigall, els desencontres, la paràlisi... ja són atributs dels governs d’esquerres. Aquesta és l’afirmació que sosté la dreta catalana, aquesta que sembla tolerar malament la governança de l’esquerra, i a qui incomoda el nacionalisme “fort” impulsat pels governs progressistes. A l’inici dels dos Executius de coalició, CiU s’ha exclamat amargament sobre la seva il·legitimitat constitutiva. Durant la legislatura que ara deixem enrere, aquest clam ha estat una prèdica constant, una gota malaia, un ariet contra el “tripartit”. CiU no parla de Governs, o de Governs de coalició, sinó de “tripartits”, com amb menysteniment... CiU no ha parat d’accentuar i d’exagerar els “desencontres”” dels partits que sostenen l’Executiu d’Entesa, confonent-les expressament i malèvolament amb discrepàncies de Govern. Aquesta ha estat la cançó de l’enfadós, el seu regal per a l’imaginari públic.
Ni el Govern d’Entesa és il·legítim, ni són tantes les discrepàncies en el seu Executiu. L’Estatut deixa clar com es constitueixen els governs. I les coalicions majoritàries són una possibilitat del tot natural, fins i tot sanitosa, d’alternança política o d’expressió plural. El Govern d’Entesa va rubricar un programa que era el fruit del pacte. El “full de ruta” -com es diu ara- ha guiat l’acció governativa. Se n’han acomplert bona cosa més de les dues terceres parts, tot i l’aparició de la fallida econòmica del món afectant Espanya i Catalunya d’una manera acarnissada. Mai com en aquests anys no hi ha hagut tanta inversió pública en infraestructures civils, ni amb tanta equitat en el seu repartiment geogràfic. Mai com en aquests anys no hi ha hagut un augment tan considerable de professorat i de personal mèdic. I mai no s’havia produït un desplegament d’efectius de seguretat i de protecció civil com el que ha fet el Govern d’Entesa. Aquestes coses, no les nega ningú. El Govern d’Entesa ha ampliat substancialment la base universal dels drets a les prestacions socials, als ajuts a l’habitatge i al reconeixement de les dependències personals. Mai com ara no s’ha vist una major millora del medi natural del país, una seguretat en els seus abastaments hídrics, en l’extensió dels regadius agrícoles, en la planificació de l’activitat humana i econòmica sobre el territori... És amb els dos “tripartits” –com agrada a CiU d’anomenar-los- que Catalunya ha assolit la més alta cota d’autogovern i de finançament. Contra la pràctica del “peix al cove”, en expressió de Jordi Pujol, que ell mateix practicava de forma personal i políticament excloent, el nou finançament és un pacte parlamentari de Catalunya amb l’Estat, no pas un intercanvi circumstancial d’interessos entre governs o entre partits que formen governs.
Sóc parcial, ho sé; però no pas injust en el criteri: la balança social amb què se sospesen les antigues accions de govern i les recents, inclina el seu pes a favor d’aquestes darreres, a pesar i tot dels errors, dels entrebancs i de les enormes contrarietats amb què els governs de coalició progressista han hagut de topar. D’errors, prou que se n’han comès. Podem fer-ne una llista. Però no serà ni massa més llarga ni massa més curta que les atribuïbles als executius de CiU. Les contrarietats amb què els Governs de coalició han topat, les podem iniciar amb la visita d’Artur Mas a la Moncloa i tancar-les amb la sentència del Tribunal Constitucional. En efecte, la conquesta del nou Estatut ha passat per un camp sembrat de punxes, sota una pluja constant de sagetes, i ha acabat cansant el país. En l’entremig d’aquest calvari, les travetes, les han posades els poders fàctics, parapetats rere els seus instruments de comunicació i de pressió socials. Una part petita de Catalunya –i tanmateix poderosíssima- ha estat bel·ligerant contra els canvis socials i contra les mesures econòmiques i fiscals de major exigència en la redistribució dels recursos públics... A això, cal sumar-hi el foc a discreció de la política espanyolista i de la seva premsa contra l’exercici de l’autogovern, arrencat -literalment- al poder estatal.
Fa la impressió que, liderada per CiU, la Catalunya dels poders “forts” no ha pogut tolerar una segona experiència de govern nacional progressista. Delerosos del retorn al martinet dels governs conservadors, els poderosos enyoren el martelleig pseudo-victimista, ensopit i sempre idèntic, que satisfà majories estatals a canvi d’avantatges per als seus: la nostàlgia de l’oasi català, calmós i previsible! ¿Cal alertar els pelegrins dels cants de les CiUrenes? Les seves cançons són la temptació dels caminants: és sabut que paralitzen qui hi acaba sucumbint.
No em plau gens parlar d’orgull ni de satisfacció (conceptes tan usats en la política habitual)... Diré que em sento feliç de poder gaudir una pàtria que permet l’alternança, els governs d’esquerres, el sobiranisme prudent i savi, la governança plural i la pràctica de les equitats territorial i social. I feliç de poder dir que la cultura de la governació plural ha sabut obrir-se pas entre la teranyina de les majories conservadores.
L’aliança dels llobbies catalans ha projectat una aparença d’inestabilitat i d’ineficiència sobre els dos Governs de coalició que ha tingut Catalunya en els darrers anys. Tanta ha estat la insistència en aquest “imaginari” que ha fet mitja fortuna: el guirigall, els desencontres, la paràlisi... ja són atributs dels governs d’esquerres. Aquesta és l’afirmació que sosté la dreta catalana, aquesta que sembla tolerar malament la governança de l’esquerra, i a qui incomoda el nacionalisme “fort” impulsat pels governs progressistes. A l’inici dels dos Executius de coalició, CiU s’ha exclamat amargament sobre la seva il·legitimitat constitutiva. Durant la legislatura que ara deixem enrere, aquest clam ha estat una prèdica constant, una gota malaia, un ariet contra el “tripartit”. CiU no parla de Governs, o de Governs de coalició, sinó de “tripartits”, com amb menysteniment... CiU no ha parat d’accentuar i d’exagerar els “desencontres”” dels partits que sostenen l’Executiu d’Entesa, confonent-les expressament i malèvolament amb discrepàncies de Govern. Aquesta ha estat la cançó de l’enfadós, el seu regal per a l’imaginari públic.
Ni el Govern d’Entesa és il·legítim, ni són tantes les discrepàncies en el seu Executiu. L’Estatut deixa clar com es constitueixen els governs. I les coalicions majoritàries són una possibilitat del tot natural, fins i tot sanitosa, d’alternança política o d’expressió plural. El Govern d’Entesa va rubricar un programa que era el fruit del pacte. El “full de ruta” -com es diu ara- ha guiat l’acció governativa. Se n’han acomplert bona cosa més de les dues terceres parts, tot i l’aparició de la fallida econòmica del món afectant Espanya i Catalunya d’una manera acarnissada. Mai com en aquests anys no hi ha hagut tanta inversió pública en infraestructures civils, ni amb tanta equitat en el seu repartiment geogràfic. Mai com en aquests anys no hi ha hagut un augment tan considerable de professorat i de personal mèdic. I mai no s’havia produït un desplegament d’efectius de seguretat i de protecció civil com el que ha fet el Govern d’Entesa. Aquestes coses, no les nega ningú. El Govern d’Entesa ha ampliat substancialment la base universal dels drets a les prestacions socials, als ajuts a l’habitatge i al reconeixement de les dependències personals. Mai com ara no s’ha vist una major millora del medi natural del país, una seguretat en els seus abastaments hídrics, en l’extensió dels regadius agrícoles, en la planificació de l’activitat humana i econòmica sobre el territori... És amb els dos “tripartits” –com agrada a CiU d’anomenar-los- que Catalunya ha assolit la més alta cota d’autogovern i de finançament. Contra la pràctica del “peix al cove”, en expressió de Jordi Pujol, que ell mateix practicava de forma personal i políticament excloent, el nou finançament és un pacte parlamentari de Catalunya amb l’Estat, no pas un intercanvi circumstancial d’interessos entre governs o entre partits que formen governs.
Sóc parcial, ho sé; però no pas injust en el criteri: la balança social amb què se sospesen les antigues accions de govern i les recents, inclina el seu pes a favor d’aquestes darreres, a pesar i tot dels errors, dels entrebancs i de les enormes contrarietats amb què els governs de coalició progressista han hagut de topar. D’errors, prou que se n’han comès. Podem fer-ne una llista. Però no serà ni massa més llarga ni massa més curta que les atribuïbles als executius de CiU. Les contrarietats amb què els Governs de coalició han topat, les podem iniciar amb la visita d’Artur Mas a la Moncloa i tancar-les amb la sentència del Tribunal Constitucional. En efecte, la conquesta del nou Estatut ha passat per un camp sembrat de punxes, sota una pluja constant de sagetes, i ha acabat cansant el país. En l’entremig d’aquest calvari, les travetes, les han posades els poders fàctics, parapetats rere els seus instruments de comunicació i de pressió socials. Una part petita de Catalunya –i tanmateix poderosíssima- ha estat bel·ligerant contra els canvis socials i contra les mesures econòmiques i fiscals de major exigència en la redistribució dels recursos públics... A això, cal sumar-hi el foc a discreció de la política espanyolista i de la seva premsa contra l’exercici de l’autogovern, arrencat -literalment- al poder estatal.
Fa la impressió que, liderada per CiU, la Catalunya dels poders “forts” no ha pogut tolerar una segona experiència de govern nacional progressista. Delerosos del retorn al martinet dels governs conservadors, els poderosos enyoren el martelleig pseudo-victimista, ensopit i sempre idèntic, que satisfà majories estatals a canvi d’avantatges per als seus: la nostàlgia de l’oasi català, calmós i previsible! ¿Cal alertar els pelegrins dels cants de les CiUrenes? Les seves cançons són la temptació dels caminants: és sabut que paralitzen qui hi acaba sucumbint.
No em plau gens parlar d’orgull ni de satisfacció (conceptes tan usats en la política habitual)... Diré que em sento feliç de poder gaudir una pàtria que permet l’alternança, els governs d’esquerres, el sobiranisme prudent i savi, la governança plural i la pràctica de les equitats territorial i social. I feliç de poder dir que la cultura de la governació plural ha sabut obrir-se pas entre la teranyina de les majories conservadores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada