dissabte, 28 d’agost del 2010

Oportunitats per al "Baix Segre".


Recupero el document que vaig treballar la primavera de l'any passat.

Aquells dies, hi havia molt tensió a la subcomarca del "Baix Segre" per raó que a Mequinensa es pretenia (sembla que la idea no s'ha pas aturatm dissortadament) la instal·lació d'una central elèctrica fucionant a partir del carbó de la zona i de les escombreres de les mines.

Hi ha accions que no són en mas catalanes perquè Catalunya les pugui aturar. Aquesta n'és una. Ara la remor la fa el projecte de dipòsit contraolat de residus que l'Alcalde de Seròs ha autoritzat en el seu terme municipal...

La primavera passada, com ara mateix, pensava que un territori ha de defensar-se del que creu que poden ser agressions. Però no pot restar immòbil a la promoció de les seves pròpies oportunitats. Per això vaig treballar el document que re-escric dessota.

Aquesta proposta la vaig fer avinent a tots els alcaldes del "Baix Segre", al president del Consell Comarcal del Segrià i al president de la Diputació de Lleida. No vaig obtenir ni una sola resposta. Ni tan sols per dir que havia estat rebut. Aquestes coses passen, a casa nostra! Només el Departmaent de Medi Ambient i Habitatge ha iniciat accions després de diverses reunions amb agents de la zona.


OPORTUNITATS
PER A LA MILLORA AMBIENTAL, PAISATGÍSTICA I ECONÒMICA
DE L’ENTORN DEL BAIX SEGRE.
Dossier
(ICV-Lleida, maig de 2009)

1. DESCRIPCIÓ DEL TERRITORI.
1.1. Valors ambientals de la zona:
El baix Segre és un terreny d’hortes d’alt valor agrari. S’hi cultiven fruiters i hortalisses. La temperatura és lleugerament més moderada que al Segre mig i les produccions agràries hi són més primerenques, cosa per la qual aconsegueixen un major valor afegit.
Configuren les terres, l’ampla llera del riu, que l’ha aconseguida amb el temps, tot procurant-se un espai entre costers. La terra d’al·luvió hi és grassa.
El Segre conflueix amb el Cinca en el terme de La Granja d’Escarp, a ben poca distància de l’entrega del Segre a l’Ebre (Mequinensa). Aquest aiguabarreig té unes dimensions molt considerables i representa un terreny verge, que no ha estat modificat mai per l’activitat humana. La vegetació hi és esponerosa. I també hi són presents espècies aquàtiques tant d’aus i de rèptils com de peixos. La fauna dels mamífers aprofita tant les estribacions pròximes, com la llera fluvial.
En les parts altes del territori, el boscatge mediterrani i els garrics, fan una massa boscosa no gestionada. En part d’aquests indrets, la Generalitat hi té declarada zona EPA (Espais d’especial protecció d’aus), pel valor de la biodiversitat avícola que s’hi presenta.
L’Alcaldia de Seròs ha impulsat un Consorci de municipis i Diputació Provincial per tal de valoritzar l’aiguabarreig. Aquestes accions han produït alguns equipaments bàsics en la zona i un cert control de l’activitat humana, però no han assolit ni la protecció, ni l’aprofitament ambiental i turístic que té com a potencial l’aiguabarreig.
1.2. Interès sociològic i paisatgístic:
L’activitat agrícola és molt important al Baix Segre. Des del punt de vista econòmic, representa l’ocupació total o parcial de bona part de la població. Des del punt de vista de les estructures econòmiques, les cooperatives del camp de cada població de la zona, sçón de les més boiants de les terres planes de Lleida.
Les estacions de primavera, estiu i tardor presenten aspectes interessants pel que fa a l’hipotètic aprofitament cultural i paisatgístic del territori a causa de les mutacions en els arbres de cultiu, i també en la flora silvestre. A la florida primaveral (espectacular dels cirerers, les pomeres i pereres, els presseguers i les prunes i nectarines)) se succeeix la maduració de les fruites, amb el seu joc de colors (cireres, prunes, nectarina, albercoc, préssecs primaverals... A finals d’estiu i començos de la tardor, la collita dels fruits explica l’activitat frenètica dels pobles: préssec, pera, poma, a més dels fruits de les hortes (tomàquet, albergínia, melons i síndries, etc.)
La presència de l’Ebre, tan pròxima, permet al terme del municipi d’Almatret, les activitats aquàtiques i les de pesca. Una explotació racional del turisme fluvial hi és del tot possible, amb una innegable projecció si s’arriba a fer. Els embassaments de l’Ebre (Flix, Ribarroja, Mequinensa) ofereixen una làmina considerable d’aigua, en profunditat i en extensió linial.
Les festes majors dels pobles de l’entorn expressen la cultura popular i el model contemporani de celebració col·lectiva. S’escauen durant els mesos de millor temps per a l’expansió de les persones.
La diversitat cultural és un fet en tota la zona, causat pel treball intens en els mesos de recol·lecta de la fruita. Moltes famílies d’origen magribí o llatinoamericà, s’han establert en les poblacions del Baix Segre.
1.3. Interès cultural:
A Seròs s’hi organitzen cada any els “Cursos d’Estiu”, en conveni amb universitats catalanes, sobre estudis de la natura i dels sistemes ecològics. De mica en ica aquest encontre d’estudiosos pren embranzida a l’entorn de l’interès que presenta l’aiguabarreig del Cinca i el Segre.
Abunden les ermites en tot l’entorn. Les esglésies, majorment neoclàssiques i barroques tenen un cert interès arquitectònic. “Avinganya” (entre Seròs i la Granja d’Escarp) és un convent trinitari, de factura romànica i gòtica de transició, recentment restaurat, que allotja activitats culturals múltiples.
La proximitat de la ciutat de Lleida permet a la població del Baix Segre, l’accés a activitats culturals tot l’any. També a les educatives no formals (belles arts, música, teatre i dansa...)
Les cases, en els nuclis antics de les poblacions, tenen llarga història (segles XVI, XVII i XVII. En els pobles més pròxims a la serra, aquestes construccions són de pedra i ofereixen una certa noblesa a la mirada.
En les serralades del territori (La Granja, Almatret, Maials, Seròs) durant la primera meitat del segle XX, hi va ser important l’activitat minera del carbó. Les mines de lignit són múltiples, algunes en galeria i altres a cel obert. Actualment, només unes poques conserven alguna activitat extractiva. El paisatge d’aquests indrets és governat per la presència de les mines, encara practicables. La història econòmica de la mineria del carbó té a veure amb la de Mequinensa, com a capital d’on partien les barcasses carregades, pels camis de sirga de l’Ebre (“Camí de Sirga” de Jesús Montcada).

2. ÀMBIT GEOGRÀFIC DE LA ZONA:
2.1. Municipis (vora riu, aigües avall):
Lleida, Sudanell, Soses, Torres de Segre, Aitona, Seròs, Massalcoreig, La Granja d’Escarp, Almatret.
-(Mequinensa), (Faió), Riba-Roja i Flix en l’àmbit de l’Ebre-.
2.2. Localització i informació:
ACA: “Al.luvial del Baix Segre” (Google). Conté informació hidrològica, morfològica, paisatgística i localització de poblacions i espais.
DPTOP: “Catàleg de Paisatge de Terres de Lleida”.

3. DESCRIPCIÓ DE LES POSSIBLES ACCIONS A EMPRENDRE:
3.1. Enfortiment del consorci de l’aiguabarreig:
El DMAiH hauria de sol·licitar de formar part del Consorci. A partir d’aquesta acció, emprendre aquelles mesures que millorin l’accessibilitat als espais visitables, la implementació d’infraestructures, la preservació dels espais d’interès natural específic, la cura de la biodiversitat en la zona, etc. Es pot elevar l’Espai natural de l’Aiguabarreig a una categoria de zona d’interès cultural i natural singular a Catalunya.
Es possible establir un “centre d’interpretació” dels rius i de llurs confluències, amb la riquesa natural i la biodiversitat que s’hi dóna. Es poden editar materials específics i altres sobre els rius de Ponent: les Nogueres, amb llurs cursos singulars i amb llurs aiguabarreigs amb el Segre (a la Noguera i al Segrià).
3.2. Rutes de la mineria del carbó:
Es completament factible establir rutes eductives i turístiques per les mines de carbó que ja no tenen activitat, dissenyant senderes específiques, senyalitzant el pas i “emplafonant” els espais que tenen interès cultural, econòmic, paisatgístic, natural, etc. Establir itineraris pedagògics i guies de treball per a escolars, és una tasca factible i singular.
Encara seria relativament fàcil de trobar espais de memòria històrica, relativa a la Guerra Civil i a les batalles de l’Ebre. De fet, ja s’hi ha començat recerques i accions.
Les rutes poden fer-se caminant o en modalitats de bicicleta.
3.3. Rutes dels altiplans boscosos i de garric:
Es possible d’establir itineraris d’observació del boscatge mediterrani, tot combinant-los amb els de les mines, i amb la interpretació de l’activitat agrícola de secà.
Els itineraris per les zones de garric i bosc mediterrani són susceptibles d’incorporar la visualització d’ocells esteparis i de ribera.
La visió sobre els marges i el curs del riu permet unes panoràmiques completes sobre els paisatges fluvials i sobre els coreus que s’hi ha establert. Alhora, es possible d’observar els assentaments humans moderns i la seva configuració i dependència de l’aigua.
Les rutes poden fer-se a peu o en bicicleta.
3.4. Enfortir les estudis universitaris d’estiu:
Atesa l’embranzida que té l’”Escola d’Estiu”, impulsada per l’Ajuntament de Seròs, és relativament fàcil de fer-ne un punt d’encontre d’estudiosos del medi, del paisatge agrari i del patrimoni natural.
3.5. La coneixença del paisatge agrícola i dels seus fruits:
Enlloc de Catalunya no s’ha practicat l’experiència d’aprofitar el territori agrícola per a usos de coneixement cultural i de gaudi del lleure. La varietat, els colors i les formes, els canvis estacionals i la proximitat dels contreus als camins i vies rurals, permeten, al Baix Segre, assajar una experiència similar a la de la vall dels cirerers a Extremadura (Jerte), sinó que durable en el temps anual.
A l’hivern, les boires són presents a tot el Baix Segre, de manera que igualment els paisatges ofereixen visuals inèdites.
Aquestes experiències de turisme cultural poden completar-se amb el coneixement de l’activitat agrària, de l’artesania alimentària que li és pròpia, del món cooperatiu, de les construccions civils de magatzems, molins, cases de pagès, etc.
Es possible activar, en la zona, un turisme rural viu i exigent; perquè el territori té atractius més que sobrats per a la seva puixança.


PROPOSTES executives:

1. Sol·licitar la constitució formal del Consorci de l’Aiguabarreig, amb presència del DMAiH, els ajuntaments de la zona, el Consell Comarcal, la Diputació de Lleida i les entitats ambientalistes.
1.1. Elaborar un “Pla d’Optimització” de l’Aiguabarreig.
1.2. Pressupostar una seqüència de partides en els pressupostos del Consorci per a millores de l’espai i l’entorn de l’Aiguabarreig.
1.3. Valorització educativa i científica de la morfologia i la biodiversitat de l’espai fluvial.
1.4. Publicació / edició del projecte i de les etapes executives.
2. Estudiar els valors naturals i paisatgístics de l’entorn del “Baix Segre”.
2.1. Valoració del patrimoni forestal i de garric.
2.2. Valoració del patrimoni faunístic de l’entorn, esp. de l’Aiguabarreig.
2.3. Propostes de gestió de la ZEPA.
2.4. Publicació / edició dels estudis i propostes.
3. Proposar als municipis del “Baix Segre” un “Pla de conservació i de valorització del patrimoni natural i paisatgístic dels seus termes”.
3.1. En col·laboració interdepartamental.
3.2. Possible participació del Centre Tecnològic Forestal en els estudis.
3.3. Idem. de la Fundació del Món Rural.
3.4. Publicació / edició del “Pla”.
4. Proposar a la Conselleria de Cultura i a la d’Educació la possibilitat d’itineraris d’interpretació de la mineria en els termes municipals del “Baix Segre”.
4.1. Possibilitat de consorciar amb el Govern de la Generalitat la formulació d’aquests itineraris.
4.2. Propostes didàctiques educatives i culturals.
4.3. Senyalització dels itineraris.
4.4. Possibilitat d’incloure els itineraris en la xarxa de Museus de la Ciència i la Indústria de Catalunya.
4.5. Publicació / edició del projecte.
5. Proposar al Departament d’Innovació, Universitats i Empresa la possibilitat d’explotar, el turisme rural en els municipis del “Baix Segre”.
5.1. Proposta als municipis del Baix Segre d’un Pla d’implementació de models turístico-rurals de l’entorn.
5.2. Instrumentació de subvencions i recursos crediticis públics.
5.3. Possibilitat de participació del DAR.
6. Creació d’un “Centre d’Interpretació del Baix Segre”.
6.1. Col.laboradors:
Generalitat: DMAiH, DAR, DIUE, DPTOP (Paisatge).
Admin. Local: Diputació de Lleida, Consell Comarcal Segrià, municipis de la zona.
Esponsorització diversa...
7. Creació d’un equipament de colònies infantils a Almatret.
7.1. En acord amb l’Ajuntament d’Almatret, conversió de les cases-xalet existents (propietat municipal) de l’antiga cimentera en equipament de colònies escolars. Eventualment, pot servir com a indret del “Centre d’Interpretació”, a la vora del llac del riu Ebre.

divendres, 27 d’agost del 2010

El diumenge, toca endevinalla.

Quan el sol estreny sóc un regal.
Quan l'aire ni es mou, em faig real.
Sóc desig quan l'ombra és poca.
Sóc delit quan la calda és una roca.

Mes quan l'hivern la terra glaça
i el fred és boira i la neu és massa,
llavors el regal d'estiu es fa oblit
i no hi ha desig de mi, ni cap delit.

Per a una proposta d'industrialització agroalimentària a Ponent.


Potser no serà així, però estaria bé que a Ponent -al meu pobre criteri- que una part important de la campanya electoral per al Parlament (2010) girés a l'entorn de les oportunitats econòmiques del territori.

Tinc per mi, que l'essencial és la industrialització alimentària. Perquè la base produtiva és gran, intensa, de qualitat, variada... I perquè aquesta producció és allò que millor fan les comarques ponentines. Però la producció, per ella sola, no aporta gaire valor afegit. La transformació alimentària, sí, i molt. I no es deslocalitza. I no sofreix daltabaixos de crisis: al capdavall tots mengem a diari.

Un esbós d'allò que podria ser la descripció d'aquesta proposta que caldria sotmetre a debat polític públic i al consens amb el sector agraopecuari:

PROPOSTA
ICV-EUiA
PER A UN PROGRAMA D’INSDUSTRIALITZACIÓ I D’IMPULS COMERCIAL
A PONENT EN BASE A LA PRODUCCIÓ AGROPECUÀRIA
I A LA INDÚSTRIA ALIMENTÀRIA.

OBJECTIUS:
Convertir Ponent en el pol agroindustrial del Sudoest mediterrani.
Industrialitzar el territori a partir de la producció alimentària.
Donar valor afegit a la producció agrària i ramadera.
Enfortir el teixit cooperatiu i empresarial de Ponent.
Atorgar oportunitats a la producció agroramadera del Pirineu.
Identificar Ponent com a marca de qualitat alimentària.
Imputar Recerca i Transferència tecnològica a la producció/transformació.
Competir amb altres zones agroalimentàries de la Mediterrània.
Establir una xarxa de cooperació productiva i industrial (Aragó, País Valencià...).
Penetrar en el mercat de l’alimentació industrial amb qualitat.

BASE PRODUCTIVA:
Ramaderia intensiva i extensiva de muntanya.
Ramaderia intensiva al Pla, diversa.
Cicles tancats de la ramaderia. Producció territorial de pinso.
Extenses zones farratgeres i cerealístiques.
Alta producció fructícola, oleícola, de farratges i llegums.
Especialitzacions productives (IOP, DQ, Agr. Ecològica...)
Guany de terrenys productius de regadiu.
Teixit empresarial petit però amb llarga experiència.
Teixit cooperatiu intens (no prou capitalitzat).
Universitat i recerca (IRTA).

CAPACITATS TERRITORIALS:
Infraestructures de comunicació prou eficients.
Centre geogràfic “logístic” per a emmagatzematge i distribució.
Eixos pre-industrials o industrials experimentats (N-2, Eix Pirineu, Lleida-Saragossa, Lleida-Osca...)
Estructura turística rural en desenvolupament (també culinària).
Estructura aeroportuària i comunicacions ferroviàries.
Dos ports marítims ben comunicats.
Pas d’Espanya a França-Europa.
En zona d’expansió agrícola i ramadera (Rioja, Aragó, País Valencià).
Pau social i aigua abundant.
Formació inicial i universitària de qualitat. Capacitat de recerca.

EIXOS PRIORITARIS DE DESENVOLUPAMENT AGROALIMENTARI:
Eix de la N-II (Lleida – Cervera – Martorell).
Eix Lleida – Balaguer.
Eix Lleida – Osca – Saragossa.
Eix Cerdanya – Alt Urgell – Val d’Aran.
Eix Lleida – Les Borges Blanques – Montblanc.

NECESSITATS A COBRIR:
Constitució de la “Illa càrnia de Ponent”.
Activació de la recerca i la trasferència tecnològica al PECITAL
Consecució del “Campus d’Excel·lència” per a la UDL.
Estudis professionals i universitaris en comerç i estructures: agrari, agroalimentari.
Ídem. Tecnologia dels aliments.
Major impuls a l’agricultura diferencial (ecològica, de denominació, etc.)
Impuls a la comercialització de la carn i els productes lactis de Qualitat.
Establiment / reforçament de xarxes de distribució i de venda (COPCA).

ESTRUCTURES ECONÒMIQUES A CAPITALITZAR.
Cooperatives agràries: intercooperació,/ fusió sota projecte comercial i/o industrial.
Empreses agràries i de transformació de joves emprenedors.
Estudis per a noves reconversions varietals i introducció de productes novedosos.
Transformació dels escorxadors en sales de pecejament, precuinats i pre-distribució.
Xarxa de comerç de proximitat i venda on-line.

FONTS PER ALS RECURSOS NECESSARIS:
Programa específic plurianual de la Generalitat (ICF-ICCA).
Complementació del programa amb fons estatals Desenv. Rural (ICO).
Programa europeu per al desenvolupament industrial (FEDER).
Fons del PDR específicament establerts per al programa.
Fons de Capital-risc establerts per la Generalitat de Catalunya.
Fons disponibles per part dels Ajuntaments, CC.CC. i Diputació.
Atracció i fixació de capitals privats.
Seccions de Crèdit de les cooperatives agràries.

SUBJECTES AGENTS DEL PROJECTE:
Programa interdepartamental (DAR, DURSI, Economia i Finances, Treball, ASiC, etc.) establert per la Generalitat sobre el consens amb els sectors implicats.
Compromís dels agents econòmics i socials.
Ídem. Cambra de Comerç i Indústria.
Acompanyament de les administracions locals i supralocals.
Suport d’institucions bancàries vinculades amb el territori.
Universitat de Lleida i Departament d’Educació de la Generalitat.
Centrals fruiteres i oleícoles.

ACTIVITAT INDUSTRIAL i ARTESANAL AGROALIMENTÀRIA:
Llet i derivats lactis.
Carns amb distinció d’origen i/o de qualitat.
Fruites i verdures de producció distintiva (ecològica, DQ, IOP, etc.). Sucs, conserves, melmelades. Aprofitament alimentari animal de rebuigs.
Vins i alcohols i derivats del raïm.
Farina, pa, rebosteria de llet i de farina.
Oli, olives i derivats.
Alimentació precuinada..

diumenge, 22 d’agost del 2010

Llengua i costures.


Quan, fa un parell de mesos, acabàvem en ponència el dictamen sobre la Llei de la llengua aranesa (que no no s'ha vist en Ple, perquè el PP el va recórrer al Consell de Garanties Estatutàries), vam haver de resoldre sobre l'ús lingüístic de l'Administració central a l'Aran. No n'hi ha gaire, d'administració central, allà; però calia resoldre aquesta qüestió. Vam decidir (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA) que faríem de l'occità la llengua "d'ús preferent" en el territori aranès per a tota instància administrativa depenent de l'Estat. Cal aclarir, per si de cas, que en la resta de casos, l'occità és llengua pròpia i, per tant vehicular. El PP no va estar d'acord amb la nostra decisió majoritària. Emparant-se en la sentència del TC sobre l'Estatut, va dir que aquella clàusula de la "preferència" era inconstitucional. I per això va portar el text de la ponència al Consell de Garanties Estatutàries, que ha acabat resolent que la proposta de la ponència s'adiu tant a l'Estatut com a la Constitució.

No m'ha sorprès (però m'ha ofès) la decisió de la Defensora del Pueblo de recórrer la Llei d'acoliida de la immigració a Catalunya al Tribunal Constitucional. Dic que no m'ha sorprès perquè conec la manera d'actuar del personal enquistat en l'Espanya invertebrada. Passarà sempre que en tinguin possibilitat.

En un sobre tancat he introduït el meu criteri sobre allò que sentenciarà el TC: "el precepte de la Llei, fent del català la llengua preferent d'aprenentatge de la població immigrada a Catalunya no s'adpata a la Constitució, llevat que s'interpreti... etc."

El TC és lent. Però si els déus ens donen vida fins que es pronunciï, estic segur de gunayar la juguesca.

Això si abans Catalunya no ha endegat la unitat política nacional i no s'ha plantat davant la Moncloa, davant les corts Generals i davant el TC (i tutti quanti) dient que s'ha acabat la virolla. I que les regles del joc no les pot fer una part unilaterlament, i que, si Espanya vol continuar jugant la partida històrica, ara les regles han de canviar.

I si Espanya s'hi nega (cosa més que previsible) aleshores cal que Catalunya jugui un joc diferent al joc de la contrapart: si la contrapart ho fa amb pilota, Catalunya ho ha de fer amb naips, o amb l'escaquer. Fins que les costures es desencaixin.

I llavors, qui serà el nou encaixador de costures? L'encaixador de les noves costures, bon encaixador serà. Si hi ha encaix per a les noves costures, és clar.

dissabte, 21 d’agost del 2010

El diumenge, toca endevinalla.

Un triangle se suspèn en l'aire, farcit
de llunes verdes al seu ple.
Quan el sol, d'alt ja no n'és gaire
les llunes s'han inflat,
grogues com llum
de ble, plenes
de mel
i de
flaire.

Solució: el raïm.




dimecres, 18 d’agost del 2010

Vallverdú, de signe cranc.

Acabo de llegir el darrer poema del llibre De signe cranc, de Josep Vallverdú. He fet la lectura del poemari a marxa molt lenta, com passejant entre els versos. No és només que el llibre ho exigeixi, sinó que ha estat un pler (i una tristesa, i una exultació, i un emmeravellament) desxifrar continguts i imatges (tantes, i tan bones) de cadascuna de les construccion poètiques.

Mai no hauria dit que el prosista per excel·lència fos capaç d'una obra poètica tan ben feta i tan densa. Temps ha, molt, vaig llegir-li un poemari dedicat a un seu gos. Era un llibre enginyós i tot ple de tendreses, quasi primàries... Però De signe cranc és tota una altra cosa. Hi ha una maduresa sentimental, una dolçor moral, en aquest recull de (molts) poemes, que esborrona.

Construïdes a la manera clàssica, les poesies majoritàriament són sonets, o quartetes de rima perfecta. Bastides a base de decassíl·labs catalans i d'alexandrins. No només, però majoritàriament d'aquesta faiçó. I res no hi grinyola, perquè cada vers és pensat, segurament corregit diverses vegades, acabat.

Si digués que l'univers del volum De signe cranc sorprén, mentiria en part. Quin coneix poc o molt en Vallverdú no pot estranyar-se de les seves reflexions sobre allò que és essencial en un ésser humà: el record, la recuperació dels paradisos perduts de la infantesa i de l'adolescència, l'experiència amorosa com una exultació dels sentits, però igualment com una fortalesa inexpugnable de solidaritat i de companyia. I la presència constant de la finitud sabuda, com una premonició.

Si digués que el poemari no corprén, mentiria absolutament. Perquè De signe cranc és una avaluació del temps d'un home profundament colpidora. I és profundament colpidora la visió que Vallverdú regala al lector sobre l'avenir. I sobre el temps present que transita en l'ancianitat de l'experiència personal.

Per primera vegada, havent llegit De signe cranc, m'he adonat que Josep Vallverdú compta els seus dies per desenes d'anys. Fins ara, als meus ulls desatents, seguia essent el professor que vaig tenir al col·legi dels Caputxins de Les Borges Blanques, ja de cabell de neu, però de pell estirada i de posat britànic, quan fumava en pipa i ens explicava com abordar una descripció literària o una narració.

Tothom sap que Josep Vallverdú és sempre davant de l'ordinador (crec que ja no usa la màquina de tecles, fa temps), i que té obres quasi enllestides entre d'altres d'embastades i entre d'altres, encara, tot just començades. Ell, l'escriptor infatigable, és més màquina que no pas el seu ordinador. però si de cas m'apresso a dir que jo no he vist una màquina més delicada, més sàvia, més honesta que la que impulsa el cap i els dits d'en Vallverdú. I ja només em faltava De signe cranc per rendir-me definitivament als peus de la seva obra literària.

diumenge, 15 d’agost del 2010

Diversions.


L'agost és el mes de la diversió per antonomàsia. Almenys en aquesta banda del món on sóc. Encara no n'arriba el primer dia que, qui pot, es llança amunt o avall en cerca de boscos i prades o d'arena i solada.

L'agost és el mes de les festes majors, populars per antonomàsia. No totes les ciutats celebren el seu sant patró o la seva santa patrona en dates d'agost. Però en són la majoria. Encara no arriba la primera hora de la festa, que salta el pregó a la plaça i el refresc (o el que sigui) ja és a la terrassa.

He comptat les maneres que un hom té de divertir-se en el seu lleure, de festa major o de festa vulgar. La diversió en temps d'oci, és que he pres com a paràmetre. He fet dues llistes: la de les diversions que es fan en solitari i la dels divertiments en companyia (inclosos el que se celebren en massa, en munió de gent). No he estat exhaustiu ni en la primera llista ni tampoc en la segona.
He comptat fins a dues-centes quinze formes de la diversió sense necessitat que sigui compartida, i fins a vuit-centes setanta-vuit les que necessiten companyia. De les primeres poso l'exemple del "solitari" (el que es practica amb els naips, vull dir!) I de les segones, les carreres de llits (em refereixo a aquestes curses d'andròmines en forma de jaç).

He pogut comptabilitzar unes sis-centes seixanta activitats de diversió que poden fer-se ja en solitari, ja en companyia. La pràctica dels pedals (de la bicicleta, vull dir) n'és un exemple.

Són mil noranta-tres les maneres de divertir-se, que he sumat. Ja he confessat que el recompte no és -ni de molt- exhaustiu. I, a més, n'he exceptuat -com ja dono a intuir- les pràctiques sexuals (solitàries, en parella o en grup). També he fet exclusió d'aquelles que impliquen transgressió dels codis de bones pràctiques o de les ordenances de convivència i bon govern (una pintada al portal de casa la xicota que us ha dit que us deixa, per exemple).

Si, doncs, sense matar-m'hi gaire he pogut llistar prop de mil cent (1.100) maneres d'ocupar el temps de diversió, em pregunto per quina raó hi ha encara qui s'entesta a passar-s'ho d'allò tan bé corrent darrera d'un animal, o al davant, fent-lo bavejar. O turmentant la bèstia entre una multitud expectant, cada individu de la qual, alena al punt del clímax veient les corregudes (amb els peus, vull dir) dels que han entrat en acció... Quin motiu hi ha (havent-hi tantes formes de divertir-se) per gaudir posant boles de foc a les banyes d'un bou? Per Sant Joan, els adolescents són feliços saltant les brases que han deixat les andròmines cremades, per exemple, si es tracta de jugar amb foc.

Es així que no m'entra al cap que la diversió d'uns quants passi pel turment d'un animal. No, almenys, en el segle de les consoles, dels DVD, dels ordinadors, dels esports d'aventura, dels concerts musicals, del cinema a l'aire lliure, de les cases de pagès, del bricollatge, de l'aprenentatge d'idiomes, dels e-books, del surf, del futbol, dels creuers, dels trens amb abonaments, dels vols a baix cost, dels refrescos a base de fruites naturals... No m'entra al cap que un/a hom prefereixi un bou amb les banyes lligades, burlat, vexat, fatigat fins a l'extenuació per damunt de la beguda energètica i excitant del "Red Bull" (bou vermell, per entendre'ns) que diuen que va tan bé per desfogar-se. Per què millor fer patir una bèstia pels carrers que no pas un vetllador de cafeteria al carrer, tot veient com passa la gent amb les seves mil cent maneres de caminar, de vestir, de dur el pentinat o el maquillatge... No ho entenc. Ni ganes que no en tinc.

De vegades, per pura diversió (aquesta l'havia oblidada en la llista de les que es practiquen en solitari) llegeixo entrades del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra. A l'atzar, ho faig. Digueu-me obsès o lletraferit, tant me fa... Ahir, dissabte, vaig topar amb el mot "cafre". Fabra en diu: fig. Persona bàrbara, brutal. Just abans, Fabra ressenya el mot "cafrada": f. Acció pròpia d'un cafre.
Les que jo considero cafrades (ja sé que no hi haurà unanimitat), les he excloses de les llistes de diversions de què parlava al principi.

El diumenge, toca endevinalla.

Talment un mascaró de proa
d'una nau que voga tota dreta,
talment volcà d'una muntanya
en un paisatge que tothom lloa,
com una cova de cavitat estreta
que es parteix en doble entranya:
és la faiçó que natura m'ha donat
la que em fa graciós o desgraciat.
Solució: el nas.

dijous, 12 d’agost del 2010

Els ventiladors són per a l'estiu.

M'adono que no he escrit res de res sobre el pressumpte finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya, a través dels oficis fets al Palau de la Música Catalana pels ínclits Millet i Montull. Res que no sigui una rflexió sobre l'abús de la patrimonialització dels símbols i llocs nacionals que fan els que governen durant massa anys seguits. Per què?

He d'admetre que aquest assumpte -el del pressumpte finançament irregular de CDC-, en realitat, no m'interessa. L'altre, sí. El de l'ús en benefici propi d'allò que és patrimoni de la nació. I m'interessa més quan aquest ús és fet en nom dels valors nacionals que diu representar (i acaba creient-s'ho) qui té el poder i el nom d'aquest poder.

Si resulta no ser veritat que CDC hagi fet frau, la història haurà quedat com un episodi lleig. Lleig per al Palau de la Música i lleig per a CDC, que ha anunciat el retorn (per a quan?) dels diners que admet haver-ne rebut a compte de la vella fundació "Trias Fargas", avui "CatDem" i que no van ser usats com mana el cànon democràtic.

Si, per contra, el jutge (la Comissió Parlamentària, tothom la dóna per descomptada, traspassada pel glavi del temps) confirma la irregularitat del finançament, les eleccions ja hauran tingut lloc: tot serà excuses, "cortines de fum", responsabilitats de qui ja no és a la palestra, etc., etc. Res de nou sota el sol de Catalunya (o del món).

Avui per avui, les sospites generalitzades que CDC no ha jugat net (apunts comptables, notes en els dietaris, informes de l'Agència Tributària, Comissió d'investigació, etc.) no colpegen gens ni mica les expectatives de vot que té la coalició dita nacionalista, confirmades reiteradament per les enquestes. Com si no hagués passat res. Es clar que hi ha la presumpció d'innocència... Per bé que també hi ha la confessió manifesta d'uns convenis incorrectes i la contrició del retorn dels diners que importaven...

Al Partit Popular li plouen les acusacions de fraudulència dinerària a dojo: València, Mallorca, Madrid... I les enquestes segueixen confirmant la seva alça en les expectatives electorals. Com si no hagués passat res. Es clar que hi ha la presumpció d'innocència...

Tot amb tot, el que resulta més anguniós d'aquests afers de corruptel·les -certes o suposades- és la llenya política que se'n fa: els uns defensant-se numantinament -sense investigacions internes ni explicacions externes- la seva bondat impol·luta. I els altres amb acusacions i enlairament de més sospites. La resistència dels inculpats és equivalent a la foça dels inculpadors. Tot queda equilibrat. Però ni els uns ni els altres no esmercen l'energia per "saber la veritat" (si hi ha veritats, i si aquestes -si hi són- poden saber-se). No es cansen la musculatura política per netejar el bon nom d'aquesta forma de conviure sota l'ègira dels partits polítics que, des dels temps de Pèricles, anomenem democràcia...

Aquests "uns" i "altres" s'afadiguen només per guanyar un centímetre (metres o quilòmetres sembla impossible) al terreny dels adversaris. Compten els esforços per escons. Cada gota de suor -cada mot usat- són una aproximació més al "poder" de l'Executiu que és al tombant.

Ah! I per afegir gràcia i llocs comuns a la cosa, hom usa la teoria de la conspiració. O la metàfora més que gastada del "ventilador".

Mentre escric aquestes reflexions, un ventilador mou l'aire tòrrid del meu estudi. Me l'estimo molt, el meu ventilador. Ningú no té dret a prendre'n el nom en va!

Trobo que la política és (hauria de ser) una altra cosa. L'èxit escolar dels nostres joves, per exemple. O la preocupació (i posterior ocupació) per la suficiència de places en residències per a ancians. O tal vegada la universalització de la mobilitat en el món rural... O la reflexió sobre si hem de sostenir, encara, aquesta brutalitat nacional anomenada "correbous". O com ens ho hem de fer perquè la campanya del vi d'enguany no sigui un desastre per als agricultors, tenint com sembla que tenim, els cellers plens de la collita de l'any passat.

Els eximis líders polítics són de vacances, amb el seu ventilador, per si fa falta esgrimir-lo quan, a peu de rambla o de platja toqui fer declaracions.

On són els líders polítics?

diumenge, 8 d’agost del 2010

Un apunt molt personal sobre la confiança.

Allò més plaent que pot dir un home, una dona, en llevar-se cada matí, és: "confio". La seguretat que l'entorn és benigne amb nosaltres ens estabilitza el cor i ens activa l'enginy i la musculatura. Aquest és el secret d'una societat madura, solidària, responsable amb les seves generacions.
A més de fills, tinc la fortuna d'haver -d'una i altra banda de la família- nebodes i nebots. Molts. Són gent que creix sana, alta, desperta, industriosa.
No puc pas fer la novel·la de cadascuna d'aquestes persones que s'obren pas a la vida, les unes, i que ja hi han fet escletxa, les altres... Em referiré a en Xavier. "Xavi", de fet. Vaig jugar-hi molt, quan era encara un infant. No sé si ell se'n recorda gaire, d'aquelles trapelleries nostres...
Xavi és enginyer. Fa dos anys que en va acabar els estudis. Amb el diploma sota el braç, encara perfumat de tinta fresca, va disparar-se a la recerca de feina. Encara no havien arribat les còpies dels seus currículums als destinataris múltiples, que va cridar-lo una empresa que opera, entre altres indrets del món, a Abu Dhabi. Lluny de casa. L'indret mira la mar índica a través d'una palmera feta de terra i ciment que arrela en la fondària marina.
Es gran, aquest xicot! Però els seus anys són encara tan joves que fan enveja. Jo, a la seva edat, era incapaç de mure'm més enllà de la cinquantena de quilòmetres de la falda materna i de l'ombra del pare. El món m'era com una mena de pou, o com un remolí: em feia més basarda que no pas m'excitava la curiositat.
El món, a l'edat d'en Xavi, jo el veia a través de la TV en blanc i negre. I una parcel·la, gràcies als poquíssims viatges que llavors hi podia emprendre: pròxims a la meva terra, curts de durada, temorencs pel que feia a mi: l'Occitània, el Pirineu aragonès, i poca cosa més enllà.
Ell, en canvi, ja coneix què és guanyar-se el pa. Es un professional de la tecnologia contemporània. Té somnis fonamentats d'autonomia personal. I ja coneix la meitat del món...
No és una promesa, en Xavi: és un fet. Es un agent que crea riquesa en el món. Es un ambaixador d'aquesta generació que empeny la Terra, poderosament. I la seva ambaixada és de pau, de construcció de noves coses en el coneixement humà. I també ho és de sensibilitat ambiental. I de consideració social.
Conec molta gent que desconfia de la nostra joventut, que la tem: "qualsevol temps passat va ser millor"... Si no hi ha por al cor de qui els contempla, i la mirada és neta, hom pot comprovar com la immensa majoria dels nostres joves no són paons reials, ni óssos de peresa, ni peluixos tampoc... Són una incorporació poderosa a la vida; sincrotró del futur; fàbrica d'idees.
Si algun cop, algú de la meva edat ha temut pels dies de la seva vellesa, l'exemple d'aquesta generació que empeny li ha de dissoldre tota temença. Aquestes criatures joves són artífexs, avui, de la nova teulada. I serà força més ben construïda que la que nosaltres hem pogut oferir-los per a la seva infantesa.

El diumenge, toca endevinalla.

El que a taula no vols sencer
en dues meitats t'ho deixo.
I si així ho has de menester,
en més bocins t'ho parteixo,
Jo, de dues peces formo part.
fetes amb matèria, cadascuna,
del bosc i de la fredor de lluna.
Totes dues tens al teu servei:
en la més prima hi ha mon art;
de l'altra, en tens tu el remei.
Solució: el ganivet.

diumenge, 1 d’agost del 2010

El diumenge, toca endevinalla.

Un riu jo sóc, d'una dotzena de cascades.
Tot avall m'ho enduc sens compassió:
de la blancor que deixen les nevades
fins a la sal del mar de l'última estació!
Tota cosa arrossego dins de mon corrent:
el que duc avui, ja no serà demà present.
Solució: l'any.

Per una poderosa Regió Agroalimentària catalano-aragonesa.

Des de l’altiplà de La Panadella i Calaf, fins a les envistes dels Monnegros, una vastíssima plana s’estén com un llençol fecund. Des del Montsec fins a les faldes del Pilar de Saragossa, els rius tributaris de l’Ebre i el propi riu de rius, dissenyen amplis corredors agrícoles, d’una riquesa fantàstica.

Lleida –aquesta part occidental de Catalunya-, Osca i Saragossa són un rebost ingent d’aliments vinguts de la terra i de la ramaderia. Les fronteres impalpables de les Comunitats pesen sobre l’imaginari dels aragonesos i dels catalans, com si fossin uns límits reals. Però la realitat és que els nostres rius baixen del Pirineu (un territori històricament compartit entre aragonesos, catalans i occitans) a tributar en el corrent enorme de l’Ebre, nascut a Cantàbria i compartit en la victòria i en la derrota dels pobles que travessa. Els rius no en saben res, de les fronteres. I, en canvi, obren planes fèrtils per a tothom; per a tothom allarguen les seves aigües perquè els camps de tothom floreixin i granin.

Catalunya és una potència en matèria agroalimentària, fonamentalment gràcies a la plana de Lleida –i a la carn i a la llet del Pirineu-. Però és poc menys que una anècdota en el conjunt de la producció europea. Aragó (especialment l’Osca oriental i la Saragossa també oriental) són una potència alimentària. Però és poc menys que una anècdota en el conjunt de la capacitat productiva europea... Les coses són així. Però si els ulls miren des de dalt estant del Pirineu les immenses planes catalanoaragoneses que han dissenyat des dels temps en què es perd la memòria, aquesta potència que veuen els ulls i que eixampla el cor, ja no és cap anècdota, sinó una categoria capaç de competir amb França o amb Itàlia, o amb Alemanya. Capaç, fins i tot, de competir amb totes tres àrees agrícoles europees totes juntes.

L’experiència més que històrica de les cooperatives lleidatanes pròximes a la Franja de Ponent, que acullen i comercialitzen tant la producció agrícola catalana com l’aragonesa indiquen el camí que hauríem de seguir plegats, els aragonesos i els catalans: la intercooperació en una experiència de comerç i de transformació alimentària comuna, per bé que encara molt feble. Però és un potencial extremament poderós per a aragonesos i catalans. Davant dels mercats mundials, exigents i gasius, només la quantitat i la qualitat dins de la quantitat, poden efectivament competir amb èxit. Si els rius compartits fan possible les planes fèrtils aragoneses i catalanes, ¿no hauríem de compartir un mateix esforç de producció i de comerç i transformació d’aquesta producció?

S’ha parlat molt de l’”Euro-regió mediterrània” com a entitat política, social, cultural i econòmica del Sud-oest de la U.E.. La composen –idealment- la Provença i l’Aquitània franceses, l’Aragó, Catalunya, el país Valencià i les Illes Balears. Aquesta euro-regió és molt i molt potent: alimentació, turisme, comunicacions entre Europa i Àfrica del Nord, ports marítims internacionals, àrees industrialitzades a Barcelona, Saragossa, Tarragona i València, etc. Construir-la de veres, és una esperança econòmica i cultural per als pobles que la composem encara que avui, aquesta composició, sigui només una teoria fonamentada en una realitat diversa i fragmentada. Però convé –com el pa que ens mengem- de plantejar-la ja i de fer-la realitat actuant. Si considerem la potencialitat agrària d’aquesta euro-regió, haurem d’admetre que els cridats a abastir-la d’aliments i a donar-li empenta front a Europa som nosaltres, els aragonesos i els catalans, fonamentalment.

Per això no és difícil somiar convenis públics i d’empreses privades del món agroalimentari catalano-aragonès per a la millora de les nostres produccions agropecuàries, o per a la constitució d’empreses de comercialització realment dimensionades; o per a la creació de societats de transformació de la producció agrària i càrnia: des d’escorxadors comuns fins a fàbriques comunes de conserva de la fruita o de confecció de plats precuinats...

Aragonesos i catalans compartim allò que es necessita per a créixer. Tenim la matèria primera que hauria de permetre la construcció eficient i eficaç d’un pull agroalimentari: universitats agràries, recerca, terra productiva, estructures cooperatives prou fortes, esperit emprenedor, abundant matèria primera, produccions de qualitat distingida, vies de comunicació compartides cap a l’interior peninsular, cap al Pirineu i cap als ports marítims... I som terres de pas de mercaderies i matèries primeres del nord cap a llevant i cap al sud de la península o cap a França i la resta d’Europa.

Caldria que els líders polítics i empresarials d’Aragó i de Catalunya estrenyessin els seus contactes, avaluessin els avantatges de la intercooperació, planifiquessin el futur i comencessin a destinar recursos a la consecució d’aquest lobby agroalimentari que conformem aragonesos i catalans.

Així, doncs, un es pregunta: què ho impedeix? En què ens entretenim ociosament i absurdament els uns i els altres? Quines picabaralles del tot menors compliquen la nostra necessària cooperació econòmica i cultural? A què esperem a posar-nos mans a l’obra i a deixar-nos de romanços, de fronteres impalpables, de desencontres estèrils i d’obediències pseudo-espirituals? Hi ha una línia recta que uneix San Juan de la Peña (on dormen els reis aragonesos) i Poblet (on dormen els monarques catalans). I aquesta línia no passa –ni se’l mira!- Torreciudad.

Jo crec en l’economia equitativa –si se’m permet de dir aquest adjectiu-. I aquesta economia és la que fa possible la cooperació d’esforços damunt d’una terra productiva i industriosa, s’hi parlin les llengües que s’hi parlin. De passada, daríem una impagable lliçó als homes de les cavernes, que encara il·luminen la nit amb torxes i conjuren els seus fantasmes amb mandíbules i tíbies blanques.