Des de l’altiplà de La Panadella i Calaf, fins a les envistes dels Monnegros, una vastíssima plana s’estén com un llençol fecund. Des del Montsec fins a les faldes del Pilar de Saragossa, els rius tributaris de l’Ebre i el propi riu de rius, dissenyen amplis corredors agrícoles, d’una riquesa fantàstica.
Lleida –aquesta part occidental de Catalunya-, Osca i Saragossa són un rebost ingent d’aliments vinguts de la terra i de la ramaderia. Les fronteres impalpables de les Comunitats pesen sobre l’imaginari dels aragonesos i dels catalans, com si fossin uns límits reals. Però la realitat és que els nostres rius baixen del Pirineu (un territori històricament compartit entre aragonesos, catalans i occitans) a tributar en el corrent enorme de l’Ebre, nascut a Cantàbria i compartit en la victòria i en la derrota dels pobles que travessa. Els rius no en saben res, de les fronteres. I, en canvi, obren planes fèrtils per a tothom; per a tothom allarguen les seves aigües perquè els camps de tothom floreixin i granin.
Catalunya és una potència en matèria agroalimentària, fonamentalment gràcies a la plana de Lleida –i a la carn i a la llet del Pirineu-. Però és poc menys que una anècdota en el conjunt de la producció europea. Aragó (especialment l’Osca oriental i la Saragossa també oriental) són una potència alimentària. Però és poc menys que una anècdota en el conjunt de la capacitat productiva europea... Les coses són així. Però si els ulls miren des de dalt estant del Pirineu les immenses planes catalanoaragoneses que han dissenyat des dels temps en què es perd la memòria, aquesta potència que veuen els ulls i que eixampla el cor, ja no és cap anècdota, sinó una categoria capaç de competir amb França o amb Itàlia, o amb Alemanya. Capaç, fins i tot, de competir amb totes tres àrees agrícoles europees totes juntes.
L’experiència més que històrica de les cooperatives lleidatanes pròximes a la Franja de Ponent, que acullen i comercialitzen tant la producció agrícola catalana com l’aragonesa indiquen el camí que hauríem de seguir plegats, els aragonesos i els catalans: la intercooperació en una experiència de comerç i de transformació alimentària comuna, per bé que encara molt feble. Però és un potencial extremament poderós per a aragonesos i catalans. Davant dels mercats mundials, exigents i gasius, només la quantitat i la qualitat dins de la quantitat, poden efectivament competir amb èxit. Si els rius compartits fan possible les planes fèrtils aragoneses i catalanes, ¿no hauríem de compartir un mateix esforç de producció i de comerç i transformació d’aquesta producció?
S’ha parlat molt de l’”Euro-regió mediterrània” com a entitat política, social, cultural i econòmica del Sud-oest de la U.E.. La composen –idealment- la Provença i l’Aquitània franceses, l’Aragó, Catalunya, el país Valencià i les Illes Balears. Aquesta euro-regió és molt i molt potent: alimentació, turisme, comunicacions entre Europa i Àfrica del Nord, ports marítims internacionals, àrees industrialitzades a Barcelona, Saragossa, Tarragona i València, etc. Construir-la de veres, és una esperança econòmica i cultural per als pobles que la composem encara que avui, aquesta composició, sigui només una teoria fonamentada en una realitat diversa i fragmentada. Però convé –com el pa que ens mengem- de plantejar-la ja i de fer-la realitat actuant. Si considerem la potencialitat agrària d’aquesta euro-regió, haurem d’admetre que els cridats a abastir-la d’aliments i a donar-li empenta front a Europa som nosaltres, els aragonesos i els catalans, fonamentalment.
Per això no és difícil somiar convenis públics i d’empreses privades del món agroalimentari catalano-aragonès per a la millora de les nostres produccions agropecuàries, o per a la constitució d’empreses de comercialització realment dimensionades; o per a la creació de societats de transformació de la producció agrària i càrnia: des d’escorxadors comuns fins a fàbriques comunes de conserva de la fruita o de confecció de plats precuinats...
Aragonesos i catalans compartim allò que es necessita per a créixer. Tenim la matèria primera que hauria de permetre la construcció eficient i eficaç d’un pull agroalimentari: universitats agràries, recerca, terra productiva, estructures cooperatives prou fortes, esperit emprenedor, abundant matèria primera, produccions de qualitat distingida, vies de comunicació compartides cap a l’interior peninsular, cap al Pirineu i cap als ports marítims... I som terres de pas de mercaderies i matèries primeres del nord cap a llevant i cap al sud de la península o cap a França i la resta d’Europa.
Caldria que els líders polítics i empresarials d’Aragó i de Catalunya estrenyessin els seus contactes, avaluessin els avantatges de la intercooperació, planifiquessin el futur i comencessin a destinar recursos a la consecució d’aquest lobby agroalimentari que conformem aragonesos i catalans.
Així, doncs, un es pregunta: què ho impedeix? En què ens entretenim ociosament i absurdament els uns i els altres? Quines picabaralles del tot menors compliquen la nostra necessària cooperació econòmica i cultural? A què esperem a posar-nos mans a l’obra i a deixar-nos de romanços, de fronteres impalpables, de desencontres estèrils i d’obediències pseudo-espirituals? Hi ha una línia recta que uneix San Juan de la Peña (on dormen els reis aragonesos) i Poblet (on dormen els monarques catalans). I aquesta línia no passa –ni se’l mira!- Torreciudad.
Jo crec en l’economia equitativa –si se’m permet de dir aquest adjectiu-. I aquesta economia és la que fa possible la cooperació d’esforços damunt d’una terra productiva i industriosa, s’hi parlin les llengües que s’hi parlin. De passada, daríem una impagable lliçó als homes de les cavernes, que encara il·luminen la nit amb torxes i conjuren els seus fantasmes amb mandíbules i tíbies blanques.
Lleida –aquesta part occidental de Catalunya-, Osca i Saragossa són un rebost ingent d’aliments vinguts de la terra i de la ramaderia. Les fronteres impalpables de les Comunitats pesen sobre l’imaginari dels aragonesos i dels catalans, com si fossin uns límits reals. Però la realitat és que els nostres rius baixen del Pirineu (un territori històricament compartit entre aragonesos, catalans i occitans) a tributar en el corrent enorme de l’Ebre, nascut a Cantàbria i compartit en la victòria i en la derrota dels pobles que travessa. Els rius no en saben res, de les fronteres. I, en canvi, obren planes fèrtils per a tothom; per a tothom allarguen les seves aigües perquè els camps de tothom floreixin i granin.
Catalunya és una potència en matèria agroalimentària, fonamentalment gràcies a la plana de Lleida –i a la carn i a la llet del Pirineu-. Però és poc menys que una anècdota en el conjunt de la producció europea. Aragó (especialment l’Osca oriental i la Saragossa també oriental) són una potència alimentària. Però és poc menys que una anècdota en el conjunt de la capacitat productiva europea... Les coses són així. Però si els ulls miren des de dalt estant del Pirineu les immenses planes catalanoaragoneses que han dissenyat des dels temps en què es perd la memòria, aquesta potència que veuen els ulls i que eixampla el cor, ja no és cap anècdota, sinó una categoria capaç de competir amb França o amb Itàlia, o amb Alemanya. Capaç, fins i tot, de competir amb totes tres àrees agrícoles europees totes juntes.
L’experiència més que històrica de les cooperatives lleidatanes pròximes a la Franja de Ponent, que acullen i comercialitzen tant la producció agrícola catalana com l’aragonesa indiquen el camí que hauríem de seguir plegats, els aragonesos i els catalans: la intercooperació en una experiència de comerç i de transformació alimentària comuna, per bé que encara molt feble. Però és un potencial extremament poderós per a aragonesos i catalans. Davant dels mercats mundials, exigents i gasius, només la quantitat i la qualitat dins de la quantitat, poden efectivament competir amb èxit. Si els rius compartits fan possible les planes fèrtils aragoneses i catalanes, ¿no hauríem de compartir un mateix esforç de producció i de comerç i transformació d’aquesta producció?
S’ha parlat molt de l’”Euro-regió mediterrània” com a entitat política, social, cultural i econòmica del Sud-oest de la U.E.. La composen –idealment- la Provença i l’Aquitània franceses, l’Aragó, Catalunya, el país Valencià i les Illes Balears. Aquesta euro-regió és molt i molt potent: alimentació, turisme, comunicacions entre Europa i Àfrica del Nord, ports marítims internacionals, àrees industrialitzades a Barcelona, Saragossa, Tarragona i València, etc. Construir-la de veres, és una esperança econòmica i cultural per als pobles que la composem encara que avui, aquesta composició, sigui només una teoria fonamentada en una realitat diversa i fragmentada. Però convé –com el pa que ens mengem- de plantejar-la ja i de fer-la realitat actuant. Si considerem la potencialitat agrària d’aquesta euro-regió, haurem d’admetre que els cridats a abastir-la d’aliments i a donar-li empenta front a Europa som nosaltres, els aragonesos i els catalans, fonamentalment.
Per això no és difícil somiar convenis públics i d’empreses privades del món agroalimentari catalano-aragonès per a la millora de les nostres produccions agropecuàries, o per a la constitució d’empreses de comercialització realment dimensionades; o per a la creació de societats de transformació de la producció agrària i càrnia: des d’escorxadors comuns fins a fàbriques comunes de conserva de la fruita o de confecció de plats precuinats...
Aragonesos i catalans compartim allò que es necessita per a créixer. Tenim la matèria primera que hauria de permetre la construcció eficient i eficaç d’un pull agroalimentari: universitats agràries, recerca, terra productiva, estructures cooperatives prou fortes, esperit emprenedor, abundant matèria primera, produccions de qualitat distingida, vies de comunicació compartides cap a l’interior peninsular, cap al Pirineu i cap als ports marítims... I som terres de pas de mercaderies i matèries primeres del nord cap a llevant i cap al sud de la península o cap a França i la resta d’Europa.
Caldria que els líders polítics i empresarials d’Aragó i de Catalunya estrenyessin els seus contactes, avaluessin els avantatges de la intercooperació, planifiquessin el futur i comencessin a destinar recursos a la consecució d’aquest lobby agroalimentari que conformem aragonesos i catalans.
Així, doncs, un es pregunta: què ho impedeix? En què ens entretenim ociosament i absurdament els uns i els altres? Quines picabaralles del tot menors compliquen la nostra necessària cooperació econòmica i cultural? A què esperem a posar-nos mans a l’obra i a deixar-nos de romanços, de fronteres impalpables, de desencontres estèrils i d’obediències pseudo-espirituals? Hi ha una línia recta que uneix San Juan de la Peña (on dormen els reis aragonesos) i Poblet (on dormen els monarques catalans). I aquesta línia no passa –ni se’l mira!- Torreciudad.
Jo crec en l’economia equitativa –si se’m permet de dir aquest adjectiu-. I aquesta economia és la que fa possible la cooperació d’esforços damunt d’una terra productiva i industriosa, s’hi parlin les llengües que s’hi parlin. De passada, daríem una impagable lliçó als homes de les cavernes, que encara il·luminen la nit amb torxes i conjuren els seus fantasmes amb mandíbules i tíbies blanques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada