DISCURS D'ADMISSIÓ A TRÀMIT DE LA I.L.P. (desembre '09).
Sres. i Srs. Diputats,
En un dels seus Assaigs, Montaigne, escriu: “Quant a mi, no he sabut veure sense malestar la persecució i la mort d’una bèstia innocent, que no ens ha fet cap afront. El que passa amb el cèrvol que ja no té defensa ni alè, i que sense cap altre remei se’ns lliura, a nosaltres que el perseguim, i ens demana perdó amb les seves llàgrimes, sempre m’ha semblat un espectacle ben desagradable”.
Montaigne em dóna permís per afirmar una veritat que vull manifestar ben alta i clara: l’home no és el centre de la terra. Com Madrid o París no ho són de llurs estats, ni Europa no ho és del món. Com l’home no és sobirà sobre la dona. Galileu i Einstein demostraren que tot gira entorn de tot i que tot se sosté per la llei de la diversitat: cada element és tan imprescindible com els altres, a desgrat de llur prelació o de la dimensió llur.
Quan hom em pregunta què dóna la mesura de civilitat d’una nació, responc que les seves escoles, la cura que té dels seus ancians, la pulcritud dels cementiris seus. Sí, i el respecte amb què tracta els animals i els boscatges que posseeix. En paraules genètiques: la manera com la comunitat s’endreça i governa sobre la vida, sobre l’aigua i sobre l’aire.
Els catalans, vam ser capdavanters amb una Llei que ordenava la protecció dels animals. No es tracta d’un codi d’exigències, només. És l’escriptura democràtica d’una elevada consciència col·lectiva. Però d’aquella saviesa van quedar-ne al marge proteccions necessàries enllà de la correcció política: espècies d’aus, de peixos, segurament, i de mamífers. Res no és fàcil. Sé que hi ha fronteres difuses en els determinis de la protecció... Sovint topem amb caires culturals que depenen de la intenció humana i de les arts que aquesta usa per a l’obtenció dels beneficis: en la desforestació dels boscos, en la pesca, en la caça. Cert! Però avui hem d’afirmar que cap sacrifici no és justificable per la dubtosa raó d’una estètica o d’una dramatúrgia plàstica si l’última escena és la mort exhibida i aclamada després del turment de l’animal. Quan el dolor, la mort, o l’ostentació de la conquesta abatuda formen part del mer espectacle, de la passió no governada, de l’orgull antropocèntric, del lucre ociós, la dimensió humana que n’ha estat la causa cau més baixa que la pols.
¿Per què tan majoritàriament és l’home, el mascle, qui sempre sosté l’arma? ¿Per què és tan majoritàriament ell qui es vesteix de lluentons, alça l’estoc i giravolta sobre els talons, brindant la mort del toro? Per a l’home primitiu no hi ha res de més excitant que la immolació ritual d’una carn aliena! Els textos sagrats, i els clàssics, van plens d’aquestes cerimònies masculines, de crueltat mítica. Les dones, en canvi, no celebren els sacrificis; saben què val una vida que n’alimenta una altra. Per això l’espectacle de la plaça de braus és un esclat del masclisme. No és pulcre, ni noble, perquè no hi ha igualtat en la lluita entre l’home i el toro. La inequitat desmenteix la dramatúrgia de l’angoixa humana front a les forces de la natura. A la plaça, l’agonia és tota del toro. I l’espectacle és un mer cerimonial del poder, guanyat amb fàcil engany, amb avantatge mal dissimulat.
Quin plaer civilitzat, hi ha en la caça amb parany de vesc? Quina estètica en la paüra dels bous amb foc a les banyes? Quina satisfacció en els ullals dels cans que s’esquincen la carn? ¿Quin preciosisme en les espines de les banderilles, en les fuetades de la pica, en l’estoc que perfora les vísceres postrades? La crueltat o la saviesa amb què tractem els nostres animals és la mesura de la nostra evolució.
Si hem demanat als nostres ramaders que inverteixen amb suor del seu front en el benestar dels animals que ens alimenten, si tota Europa és compromesa en aquest jurament, ¿hauríem de tolerar, Sres i Srs. Diputats, la desolació dels toros en l’arena?
Catalunya vol acabar amb la lírica del turment, aquest eco de la Contrareforma. No hi ha música en els cornetins que anuncien el canvi de terç, la nova estació del calvari. No hi ha poètica en l’escarni del toro sota els crits de la gent. El segle XXI, a casa nostra, vol acabar amb l’espectacle públic d’un martiri, de la sang vulnerada xopant l’arena. Com hem arribat a conèixer que l’horror de la violència no justifica res que s’imposi per aquest horror, així hem sabut que no hi ha altura humana en cap espectacle de la mort. Avui sabem que la compassió i la tendresa són més poderoses que la ira i que la fatxenda, vestides amb roba de camuflatge o de lluentons. La bellesa no és pas en el turment, sinó en l’espectacle de la vida: els naixements, en el vol de les cigonyes; els salts de les llebres i de l’aigua; el color de les fruites que maduren. El gaudi estètic no és en l’agonia del toro ferit, sinó en el seu pas lliure sota les alzines, sobre el fenàs de la terra.
Hi ha mala fe en qui defensa les curses de braus per la pervivència de la seva raça. Es un argument tan vell com el del rapte. I actua amb candor culpable qui les justifica com a art: Michelangelo va esculpir tota la tendresa, tota l’harmonia, i tota la furia, també, colpejant el marbre insensible.
No és cert que la mal anomenada festa taurina sigui un reflex de l’espanyolisme històric i fondo. Nosaltres no som en aquest prejudici de bondats catalanes i maldats alienes. Per desgràcia hi ha desenes de places a Iberoamèrica i n’hi ha a Occitània. I a tot l’àmbit català s’han contemplat molts homes de lluernes amb les mans ensangonades sostenint les orelles del toro abatut. Negar-ho seria negar-nos. No és cert, tampoc, que tots els seguidors de les curses siguin cap caverna política: aquesta afició –afortunadament en minva- travessa totes les ideologies. El que realment importa és saber-nos reconèixer en la nova sensibilitat, voler-nos impulsors del rebuig a les violències, espolsar-nos la brutalitat amb què hem tractat els animals com a víctimes en un espectacle cruent. Importa alliberar-nos de la complicitat que també nosaltres hem tingut amb un negoci residual de corifeus i de castes rovellades.
Les persones que clamen en la ILP, i tantíssimes altres que han manifestat el mateix desig, ens demanen d’alliberar Catalunya d’un espectacle innegablement cruel i medul·larment incívic. Ens supliquen, amb la humilitat de la democràcia i l’única força del seu nom, que no permetem que toreros, piques, banderilles i espases entelin la conquesta d’una civilitat guanyada a pols, palpable en les escoles pulcres del nostre país.
Es tracta de prohibir. Cert. També les prohibicions formen part de la responsabilitat legislativa, si una majoria entén que fer-ho és un avenç civil. No proposem res d’excepcional: ¿no hem prohibit l’abús de la velocitat, l’alcohol per a adolescents, o el soroll contra el descans?
Cal preguntar-se si tots els Grups del Parlament es prenen aquesta proposta legislativa amb el rigor que hi cal. Es pertinent saber per quina raó s’atorga llibertat de vot en aquesta qüestió i no se’n dóna mai, com s’ha vist, en temes fiscals, d’educació o de territori o de salut... Per a nosaltres, Sres. i Srs. diputats, aquest no és un assumpte de consciència personal, sinó d’ètica social. No és moral conduir-s’hi pels vots que s’hi guanyen o pel càlcul dels que s’hi poden perdre.
Els promotors de la ILP apel·len a la bondat i a la intel·ligència d’aquesta Cambra. El meu Grup, també. Una coalició que sosté en l’ecologia un sentit cardinal de la seva política, ni pot ni vol decidir una altra cosa que no sigui el respecte als éssers vius i la dignitat humana inscrita en aquest respecte.
Sr. president, diputades i diputats, votarem avui contra les esmenes a la totalitat. Ho farem amb la mirada clara, el cor càlid i amb el front ben alt.
Moltes gràcies.
“Dorm petit, la mare et bressa. Cal que creixis ben de pressa. Fes-te fort per la mort. Seràs brau, o de pau. Seràs carn d’escorxador o màrtir nacional. Tant se val. Per a un bou, tot és prou. Ara els somnis vedelló. Non, non, vine son...” Han sentit la desolació en aquesta cançó de bressol de Pere Quart?
Al torero que va comparèixer li vaig preguntar si ell que mirava els ulls del toro, i el veia perbocant la sang a glops, no n’havia sentit mai compassió, pietat... Incòlume, em va respondre que era un professional, ell. Que no havia mai sentit tristesa, ni compassió. Vaig preguntar-li llavors quin qualificatiu preferia un professional com ell: “torero” o “matador”. Incommovible, em va respondre que tot això era ell. Vaig pensar en el vedelló, condemnat a ser màrtir nacional. Un de tants centenars que els matadors executen a les places del món. Màrtir sense bandera, ni medalla, ni glòria de cap mena. El torero surt de la plaça a espatlles, amb els braços xops de la sang de les orelles d’aquell vedelló que la mare havia bressat de menut. Darrera seu, els cavalla arrosseguen el toro exànime per l’arena. No hi ha honor en la seva despulla. Només la trista bellesa del minvant de les seves banyes blanques. La carn erta, és incensada pel fum dels cigars havans, molt constitucionals, dels concelebrants. “Fes-te fort per la mort. Ara els somnis, vedelló...”
Nosaltres detestem la crueltat gratuïta. Jo, personalment, sento angúnia de la violència, no perquè sóc ecologista –que també-, sinó perquè sóc home; i perquè sóc socialista, a la manera com el socialisme va ser formulat pels clàssics per a la redempció dels dolors del món. La causa socialista és la lluita per la causa de la vida. El socialisme transforma les persones per a la pau de l’equitat i les fa rebels a la iniquitat, les fa combatents contra l’acumulació insolidària, dures contra les violències i toves per a la fraternitat; valentes davant d’allò que és de natura injusta. La crueltat i la injusta natura de les corrides de toros és evident, i és gratuïta i endimoniada: contra més estil en el turment, més honor i benefici econòmic per a qui l’aplica. Com millor és la forma de la violència, més aücs i fum d’havà a les graderies. Les corrides de toros són el gaudi en l’espectacle del turment. Són les enrunes colossals de la memòria d’una humanitat que conjurava la por amb la violència, ja fos als circs, als temples o a les places públiques. Avui governem la terra. I per mor d’això hi hem contret una aliança que és sagrat de respectar. Per això avorrim la ferida gratuïta infligida als animals, o la usura que destrueix els boscos i les aigües. I entre nosaltres, ciutadans, hem contret un pacte civil: per això abominem de la sang vessada per causa política, o per domini sexual o per qualsevol ambició, o desmesura, o plaer. ¿Restarem impassibles a la celebració del turment d’un animal bell i noble, per la brutal satisfacció de veure’l perdent la vida lentament i a cops mentre la defensa d’instint, escampant damunt l’arena la sang de la força amb què la natura l’ha dotat per a la supervivència?
En la ILP hi havia molt més que una prohibició, Sres. i Srs. Diputats. Hi havia sentit de civilització; de ciutadania. En aquest -ja projecte de Llei- hi ha molt més que una iniciativa popular: hi ha una apel·lació a l’alta Cambra on s’expressa Catalunya. Aquest Parlament, és cridat a considerar si el nom del poble pot esbarriar-se, com l’arena, sobre la sang del toro burlat i abatut; si la sobirania i la intel·ligència de Catalunya poden malbaratar-se en aquest hemicicle, com es malbarata la força, la bellesa, la vida del toro en el temple circular de la tortura. Si el nom del poble pot amarar la capa amb què s’emboliquen el negoci i el plaer obtinguts d’un oprobi.
Hem après tant, de les compareixences! ¿Per què la civilitat amb què ens hem escoltat els uns als altres, no ha de ser la mateixa que ara exoneri Catalunya d’aquesta festa que abrusa l’ètica, que espanta la sensibilitat, que encorba la mirada i tanca les parpelles dels ulls intel·ligents? ¿Quin art justifica la inclemència, avui? Si tots els diputats i diputades, durant les compareixences hem assumit el sofriment dels toros abans i durant la corrida, ¿què ens impedeix de donar el pas que els n’alliberi, a nosaltres que podem, car ells no són amos d’aquesta decisió?
A Catalunya, Sres i Srs. Diputats, hi ha una creixent població que pren el compromís de protegir la vida. Centenars de milers de persones que se sumen a la custòdia dels animals, del territori, dels paisatges... També a tot l’Estat espanyol creix imparable el mateix clam. Madrid –centre ideològic dels taurins i temple de la seva adoració- l’Assembla aviat haurà de debatre això que nosaltres debatem avui. Aquest Parlament, ¿no ha de ser ressò del clam dels seus ciutadans?
Hem internacionalitzat el debat, Sres i Srs diputats. Perquè el món pròxim, l’educat en la formes de la democràcia, sent angúnia de la violència. Aquest món avui ens observa, atent. ¿Quina resposta li darem: la perpetuació d’una barbàrie vestida de lluentons i armada amb l’acer d’una espasa, o la lliçó de la tolerància? Al criteri dels taurins que exclamen que en els jocs amb perill de la vida, hi ha part del destí inefable, nosaltres responem que ja no som hordes en un món hostil. Hem creat els pinzells i les plomes, el cisell i el cel·luloide tot just per conjurar les formes de la salvatgia, per transformar l’instint en bellesa. ¿A què ve seguir defensant que és art la burla que l’home fa a la bèstia, el turment a què la sotmet a canvi del lucre i del plaer robats de la seva agonia?
Just per això no hi havia possible encontre amb els Grups protaruins de la Cambra. Els promotors, els signants de la ILP, i nosaltres, som a l’antípoda de les seves esmenes. Més de 180.000 conciutadans i centenars d’entitats del món, truquen a la porta d’aquest Parlament i tusten la nostra consciència perquè abolim el fantasma que s’obstina a provocar el gaudi de la passió baixa en els ròdols d’arena. No era –ja ha quedat més que demostrat- una qüestió de prevalences territorials: si Catalunya o Espanya. A tal efecte lamentablement el Tribunal Constitucional i la caverna uniformista ens han donat altres places on debatre. Afirmem que la Llei, és una pura qüestió sobre la prevalença de l’ètica humana moderna damunt la tossuda tradició de la crueltat. Quan –encarcarats i rancis- alguns dirigents polítics de la profunda Espanya han volgut fer-ne –ells i elles sí- un assumpte identitari, han comès una immoralitat amb Catalunya i amb els animalistes; i també amb els seus electors. Aquesta no és, tampoc, una lluita contra els taurins, sinó contra una forma arcaica de concebre l’home en el món; el nostre, és un compromís amb la sensibilitat i amb la sensatesa.
Es per això que el meu Grup reconeix el preciós esforç de la plataforma Prou i el testimoniatge actiu de tanta gent que sent respecte i afecte pels animals. I jo, personalment, vull considerar tots els compareixents i agrair-los sincerament el saber, i la seva actitud democràtica. Vull reconèixer cadascun dels companys de ponència i el lletrat en qui tant hem confiat. I volem regraciar el treball del Consell de Garanties Estatutàries, que ens ha donat confiança i seguretat.
Sres i Srs diputats, escoltin les paraules d’un d’entre vostès, que per sort avui podrà canviar el seu vot atès que en té la llibertat. Em va escriure: “Em sabrà greu si no aturem definitivament les corrides, tant com me’n sabria si es prohibís d’exhibir els gravats de la tauromàquia de Goya. Tot és vell, en aquest món nostre, però mentre els toreros ho són en ve baixa, Goya ho és en bé alta”.
L’afamat escriptor Ros i Lassala va dir: “no hi ha noblesa en el metall de l’espasa, sinó en el bronze de les campanes sonant per l’amor dels esposos. La glòria no és en la sang dels vençuts, ni en l’orgull dels que vencen, sinó en el ball de les roselles. El coratge de l’home no és en el seu domini brut sobre la natura, sinó en la ingravidesa del cos que dansa, en el gest de la mà que percut un metall si el seu do fa un sol de música”.
Amb el triomf d’aquesta iniciativa legislativa, s’acomplirà una intensa esperança, i tots nosaltres ens alçarem una mica més verticals sobre la terra.
Sres i Srs. Diputats, la bellesa del planeta no s’entén sense la dels animals que el fan fecund. Ni sense la lluïssor de la consciència humana observant-los, admirant-los. Escoltin, doncs, la seva consciència; sentin l’emoció moral, i deixin que consciència i emoció els impulsin el dit en prémer el botó en el gest definitiu: dels tres que tenen a l’escó, avui el vermell ho és de sang. L’art i la vida són en el verd. Deixin el roig per a les roselles i perfumin d’alzina i de romer aquest final de legislatura!
Moltes gràcies.
