D'adolescent, vaig aprendre a sentir-me feliç en el "cau". Era minyó escolta, a l'agrupament d'Arbeca. Sentir que érem un equip i que compartíem espai, temps, il·lusions i confiança, em feia saber persona entre les persones. Era una delícia trobar-se en un projecte, en una il·lusió inconcreta i aèria, en un present que vessava seguretat.
Així m'he sentit durant aquesta llarga campanya electoral. Som pocs, nosaltres. Però hem estat tan untis que no hi havia res que ens pogués clivellar. Hem estat a tot arreu, multiplicant-nos, com els pans a la muntanya del sermó. Dividint-nos només per abastar més indrets i més paraules. Dividint-nos en la geografia, però amb la confiança blana, quieta i segura que al vespre ens retrobaríem, o que ho faríem l'endemà al matí; tothom amb una rialla a la boca per causa del bé amb què hem dut el nostre missatge arreu. Solidaritat, sí.
Quin contrast amb la solitud parlamentària! El Parlament és vibrant, treballós, nerviüt. Hi satisfà la intervenció rodona o l'èxit d'una proposta... Però la feina del parlamentari és sempre una responsabilitat solitària, un risc personal... Sí que ajuda el grup, però durant les hores de preparació i d'estudi, en el temps que som damunt del faristol, davant dels diputats i diputades, l'experiència personal s'amassa en una sensació tremenda de soledat. Sentit del deure, sí.
La vida és feta d'aquests contrastos: lluita col·lectiva i sòlida per la causa comuna. I, després, l'execució dels compromisos contrets: pacient, entotsolada, constant, aquietada entre el saber i la consciència..!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada