L'esperit de la bella gent: Club Tennis Taula Borges.

De sobte, et trobes amb unes persones extraordinàries. Vull dir persones que no són corrents, perquè tenen una disposició d'ànim exquisida, atenta, generosa, amable amb la vida... Per exemple, els dirigents (Enric Vall i Toni Boldú) del Club Tennis Taula Borges, de les Borges Blanques. Jo coneixia -dels temps adolescents- els personatges, però no pas la seva labor recent. Resulta que, amb altra gent igualment dedicada i generosa, han arribat a estructurar un Club de tennis taula tan gran i tan important que té nombrosos equips, un dels quals juga la Lliga Europea, amb no pocs èxits. Altres equips són a la divisió d'honor i a la segona divisió. Crec dir-ho bé.

No sé quants lleidatans saben -confesso que jo ho ignorava fins ara- que aquest Club tingués l'honor de representar-nos arreu; d'acollir desenes de joves practicant esport en el seu si; de ser un dels elements més simbòlics de l'esport lleidatà; de ser un emblema per a Les Garigues...

Doncs resulta que és així: una mena de miracle -bona cosa silenciat per l'opinió pública de casa nostra- que ha aixecat entusiasmes i que ha escrit història.

Ara són en camí d'aconseguir per a Les Borges Blanques un Centre de Tecnificació per a la preparació de joves tennistes. Tennistes de tennis taula, aquest esport vibrant i net.

Ens és obligació de posar tot allò que tinguem a l'abast per ajudar-los a aconseguir aquest objectiu que es mereix el Club. Vista la cohesió social que han aconseguit, les cotes d'educació esportiva per a infants i joves que han empès, i vistes també les altes conquestes esportives que han assolit, es mereixen suport social, solidaritats personals i l'empenta segura de l'administració pública.

L'atenció pública de la salut a Guissona.

Acabo d'arribar d'una visita parlamentària a Guissona. El nostre regidor (Iniciativa per Guissona) en Joan Audet hi reclama un CAP. Així ho hem fet saber als corresponsals de premsa que ens han atès estupendament. Audet presentarà una Moció reclamant-lo, el CAP, al Ple d'aquest mes.

Guissona compta amb 6.500 habitants censats. I segueix en creixement. La "Corporació Agropecuària" expandeix la seva activitat agroalimentària, i això atreu emigració, majorment de l'Europa oriental. Molts d'aquests nous habitants són gent jove, en criança o en capacitat de tenir fills. Es natural que el regidor Audet observi la manca de serveis sanitaris adequats a la demografia, nova i quantiosa.

Avui, l'assistència sanitària pública es presta en l'edifici de la "Fundació" de la Corporació Agropecuària, alçat sobre un terreny de cessió municipal. El Departament de Salut, paga un lloguer per tenir-hi els seus metges. Es tracta, doncs, de poca cosa més que un "Dispensari mèdic". Però no hi ha servei de ginecologia, de pediatria (només una llevadora), de traumatologia...

Aquesta situació és estranya: sòl públic cedit, dispensari privat, lloguer públic per l'ús del dispensari, prestacions paral·leles privades de la "Fundació" en el mateix àmbit...

Estic segur que la Moció d'Iniciativa per Guissona tindrà un ampli ressò. I que l'Ajuntament iniciarà els tràmits conduents a la conquesta del CAP que Guissona mereix sens dubte.

De vegades em costa entendre com tenim tan desendreçat el país en les seves coses públiques, o -si es vol- en les seves causes públiques.

Dies de cendra.

Aquella tarda de cendra i de tristura, vaig adreçar-me a l'autoritat que acabava de parlar:
-Diueu coses greus en un greu moment. Teniu estudis, coneixeu tècniques, sou expert en això que judiqueu?
L'autoritat em va respondre que no. Que explicava allò que els seus ulls havien vist. Va ser en va que jo li repliqués que els ulls no són prou per al saber. Ni que els ulls no ho veuen tot; o que sovint veuen només allò que volen veure tot ignorant el que desitgen ignorar.
-De vegades, els ulls obeeixen a allò que senten les orelles, a allò que vol dir la boca. O allò que a la boca li fan dir... -vaig replicar, sense obtenir resposta.
Els ulls de l'alcalde han estat els ulls d'un estil, en aquests dies de cendra. Estil de dir i de fer. Fins al punt de distorsionar greument imatges per augmentar la sensació de drama. Era previsible...
Vaig dir-li, finalment, a l'autoritat:
-No és bo que l'autoritat escampi cendra ardent mentre són altes encara les flames. Si els que eixuguen l'infern coneixen com atieu vós les brases amb el vent del dubte sobre el seu esforç, com resistiran?
Va arronsar les espatlles, l'autoritat. I se'n va anar.
El gest d'aquell mateix arronsament és el que he vist després entre els polítics bufadors.
Diuen que no tot val en política. No tot val en res, dic jo.
La insídia -tan rabiosa com les brases- no només condemna d'antuvi, sinó que ven el carbó abans que sigui negre: "Escampa, que alguna cosa queda!"
He vist, al llarg dels anys, que la politica és a voltes, cruel, exempta de seny i de compassió: arronsaments d'espatlles, refrec de mans rera les cortines, rialles mal dissimulades, tast d'un èxit que arriba de retruc...
Era previsible: la baula més feble de la cadena pot desprendre's fàcilment si hom l'escalfa al roig viu, a l'oportú redòs d'un foc fortuït.
I la memòria dels que bregaren per ofegar la fúria de l'infern?
M'angunieja sospitar que la memòria del valor no importa gaire si l'objectiu és delerós. M'afligeix sospitar que la memòria del valor pot ser un mer decorat davant del qual es representa la ficció dramàtica que oculta els interessos de la guixeta.
M'equivoco, potser? Sóc de carn i ossos. Només de carn i ossos, i puc errar. Però els ossos i la carn que sóc, saben, perquè han viscut.

El diumenge, toca endevinalla.

Negre sóc com la nit fosca

i és tot sovint que em sento humit

en les parets i per la boca,

tant si és de dia com de nit.

Qui em penetra sol fer un crit,

però quan nota que l'acullo

respira fondo mentre el mullo

i després m'abandona amb despit.

Solució: El Túnel.

Pel soterrament, via fora!

Ahir vaig ser a Sant Guim de Freixenet, convidat pels veïns agrupats en l'associació "Sant Guim Unit" a dir-hi les meves impressions sobre el soterrament de les vies de tren que migparteixen històricament aquella població. Hi havia una nombrosíssima concurrència, el que demostra l'interès dels santguimencs a realitzar aquesta obra.

No és pas la primera acció que hem emprès -a ICV- al respecte. El diputat Joan Herrera ha fet preguntes (encara incontestades) al Govern de l'Estat sobre la qüestió. Ell i jo ens hem adreçat als responsables d'ADIF i RENFE per escrit. I jo mateix he remès una carta al ministre Blanco (Fomento) instant-lo a considerar la necessitat d'escometre aquesta obra. Herrera, a més, va aconseguir 100.000 € en el pressupost estatal de 2010 per al projecte constructiu, que figuren en el llistat d'inversions del ministeri de Fomento.

L'Ajuntament (només amb composició d'ERC) hi està d'acord. Però tinc la impressió que no n'està gaire convençut. Prefereix una solució transitòria: dos passos sobre les vies en sengles extrems de la població i mantenir l'històric (per a vehicles i vianants) al centre.

A mi em sembla que és una oportunitat per a Sant Guim abordar el soterrament, perquè hi ha una immensa majoria de ciutadanes i ciutadans que hi són ferventment favorables.

Soterrar les vies a Sant Guim és relativament fàcil i barat, perquè la població és en un pla precedit per un pendent considerable i seguit per un altre pendent també considerable. L'obra no ha de ser quantiosa en res. Permetria -el soterrament- el guany d'un gran espai públic sobre la llosa del fals túnel, aconseguiria la unitat de la població -ara clivellada per les vies- i fonamentaria la seguretat de la gent, que no hauria de travessar el pas de ferrocarril.

ICV ha reivindicat en nombrosíssimes ocasions un sistema de rodalies ferroviàries des de Lleida fins a Manresa. De moment, el que hem aconseguit (gràcies a Mercè Rivadulla, quan fou diputada al Congrés) és una important inversió en modernització de la infraestructura que ara executa la segona fase: Calaf-Manresa.

Veurem si els santguimencs s'organitzen bé i pressionen les institucions per a la consecució d'aquest somni. Jo ho desitjo ferventment; perquè amb Sant Guim m'hi uneixen llaços d'infantesa, que és com dir que és la meva segona pàtria.

El diumenge, toca endevinalla.

Quan m'ho fiques dins,
ben bé que m'ho engoleixo

i prou que en gaudeixo

a glops goluts o fins.

Si el que em dones és suau

m'ho empasso i res no em cau!

Buida deixo una eina

i plena l'altra, com escau,

que així és la meva feina!

Solució: L'EMBUT.

Expolangues.

Acabo d'arribar de París, amb la Mesa i els/les portaveus de la Comissió de Cultura del Parlament. La Vicepresidència del Govern ens ha convidat a la inauguració i als actes més protocol·laris de la fira internacional sobre les llengües, que cada febrer s'esdevé a la capital francesa, EXPOLANGUES. La raó d'aquest viatge és aquesta: el Català ha estat, enguany, la llengua convidada de la fira que organitzen els francesos. Poques llengües n'han estat fins ara; de manera que la nostra ha tingut l'honor de la singularitat i del reconeixement per part de França.

EXPOLANGUES és un certamen molt concorregut, que abraça els negocis que giren entorn dels idiomes: traduccions, edicions pedagògiques, oferta d'ensenyament de llengües, presentacions de materials de gramàtica i de filologia, etc. A judicar per l'enorme quantitat d'estants -enmig dels quals, el nostre, blanc, elegant, alt i digníssim- la fira EXPOLANGUES és ben concolidada i resulta ser una cita internacional obligada per als negocis i per a la cultura que giren al voltant de les llengües. Hi són presents la pràctica totalitat de països del món desenvolupat. I hom hi està més que alerta de les novetats i de les possibilitats anuals.

Esser llengua convidada a EXPOLANGUES és un reconeixement de dimensió internacional. Per al Català és, a més, una gran oportunitat (que se suma a la que va tenir la literatura catalana a Frnakfurt - Fira internacional del llibre) de donar-se a conèixer com a llengua de cultura i com a idioma de deu milions d'europeus, amb una llarguíssima tradició literària i amb un present eficaç i eficient en la comunicació i en la producció de cultura oral i escrita.

En els seus diversos parlaments -fets en francès per educació i per demostrar que som més que bilingües-, el Vicepresident del Govern de la Generalitat, Hble. Josep Lluís Carod-Rovira ha assenyalat reiteradament que el català és de les poquíssimes llengües que tenen traduïts tots els clàssics gracs i llatins; i que és, alhora, un idioma tan modern i tan viu que compta amb un univers enorme de catalanoparlants en la "globosfera", o que ja té un munt de llibres incorporats als e-books digitals.

La presència del Català a EXPOLANGUES ha estat a càrrec de l'Institut Ramon Llull, que ja abraça el Govern de Catalunya, el de les Illes, el d'Andorra, el departament francès dels Pirineus Orientals, bona colla d'Ajuntments de la Franja, la Ciutat de l'Alguer i pobles i ciutats del País Valencià. Tots els representants d'aquests territoris han estat presents a la Fira i hi han deixat llur empremta i llur dicció en els parlaments oficials.

EXPOLANGUES no és pas cap cimal en la lenta i constant escalada del prestigi universal del Català, però és un pas més, i de qualitat, en la nostra carrera cap a la normalització de la llengua de Catalunya en el concert de les nacions.

Tota la delegació parlamentària (CiU, PSC, ERC, ICV) ens hem preguntat quan el català se sentirà en les Corts Generals i en les Institucions de la Unió Europea. Es una vergonya cultural que no hi sigui encara present amb la normalitat amb què l'Institut Ramon Llull l'ha portada a París i amb què la fira internacional de més prestigi per als idiomes l'ha acollida.

Sé que tot arribarà. Però, marededéu com ens ho fan gruar!