Divertimento.

Amb lletra de decret, l'alcalde ha escrit:
"D'ara en endavant, en cap cap no hi cap
a tota Lleida, ni un burka ni un nicab!
El paer, que ho és en cap, ho ha prescrit."

I havent firmat, damunt d'un blanc cavall,

des del Castell pregona, al trot, Cavallers avall:

"A Lleida, les dones ja són lliures d'opressió,

així en sa casa com es fa al carrer Major;

qui la cara encara es tapi, farà cap a la presó!

Des d'avui i per sempre així ho he decretat

i val a l'horta igual que al casc de la ciutat."

L'Hereu de Barcelona, en resta atònit, seduït.
Crida al seu balcó, amb veu olímpica i de ferro:
"Això del burka, que és negre si no m'erro,
no el vull veure, ni despert ni en somnis adormit.

Barcelona és blanca i de neu, d'olímpic esperit:
per massa ni per gens -emburcada o meretriu-

la roba de les dones no ens prendrà la glòria

que el COI ja ens cova a la palla de son niu

i que del Tibidabo fins a la mar és ja cridòria."

De valent se'n riu l'Anglada, i ho aplaudeix
que sense esforç ni gastant diners d'escreix
els alcaldes li han servit calent el brou de peix!

La poteta del llop.

Dissabte passat, CiU –per obra d’Artur Mas- marcava territori a Tàrrega alçant la poteta i deixant un rajolí de mentides al tronc, encara tan jove del Segarra-Garrigues. De passada, amb el rajolí batejava ICV: “Inciativa al front de Medi Ambient és la guineu que cuida les gallines”. Una frase d’en Mas, d’impagable valor imaginatiu!

En Mas no devia ser sinó un cadell quan als volts de Nadal de l’any 1994 ICV va proposar l’esmena a la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 1995: “l’Estat considera d’Interès General el Canal Segarra-Garrigues”. Fins aquell dia, el canal no era sinó una entelèquia a mans de CiU. Eren temps de Prenafeta i d’Alavedra, crec. Els prohoms de Convergència i d’Unió al govern de Catalunya tenien el Canal tancat a l’armari dels oblits, cobert de teranyines. Això sí, cada quatre anys, en campanya electoral, li netejaven la pols i el treien de processó pels pobles de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. Duien a espatlles el projecte del canal i n’anunciaven la imminència com una santa prometença. En acabar, passaven el cove casa per casa; comptaven els vots recollits i, feliços del recapte, tornaven promesa i cove a l’armari, fins a la campanya següent.

Als volts del Nadal de 1994 al Congrés, CiU i PP i ICV-IU van aprovar l’esmena presentada per Mercè Rivadulla, llavors diputada a Corts. Amb un PSOE ofès i rabiüt, el Segarra-Garrigues començava a caminar: el canal principal rebria pressupost. CiU no va tenir cap vergonya, aquell dia, de votar a favor de l’esmena que donava a l’Estat i al govern del PSOE la competència de l’obra més important de la Lleida futura. De fet, CiU no ha tingut mai vergonya de gran cosa, en matèria de competències catalanes. Tot ho justificava: “el peix al cove i la resta a fer punyetes!”

Gràcies, doncs, a ICV (la guineu en el galliner, segons Mas) Lleida veuria un canal que CiU –amb Mas o sense- havia estat incapaç de materialitzar. Incapaç, sí! Però no pas perquè valgués molts diners –que els valia-, sinó perquè els diners era millor invertir-los a l’àrea Metropolitana, que és on sempre raja la mel més dolça. Lleida ja en tenia prou amb la palla i les faves de les promeses: sempre estava llesta per a ser munyida. CiU sabia com omplir el cove amb les promeses d’un Canal que no pensava ni remotament executar.

Però Mas ja no era tan cadell quan CiU, un cop el Segarra-Garrigues fou un compromís de l’Estat i no seu, sumà 20.000 hectàrees (tot el marge esquerre del canal) a les 50.000 del projecte inicial (el que havia guardat entre teranyines). Una valentia que CiU va manifestar traient pit, sense tenir cap seguretat de la suficiència de la concessió final d’aigua. Ja no era tan cadell, en Mas, quan CiU va dur el projecte, l’any 95, a través de l’Estat, a Brussel·les, amb una Declaració d’Impacte Ambiental (obligada per la Directiva Europea 79/409/CEE) del tot barroera, insensata i deficitària. Aquesta pèssima programació fou causa d’una de les sentències condemnatòries que ara expiem. Pel que fa a les ZEPA, CiU n’havia assenyalat inicialment 3.887 ha. per complir amb l’altra Directiva europea: la 74/409/CEE, sobre els hàbitats. Es van cuidar molt de no dir-ne res a ningú. Quan la Comissió Europea va obligar a augmentar-les, el govern de CiU, les va ampliar fins a 20.500 ha. Naturalment, tampoc no en va dir ni piu: ni informació pública, ni comunicació als regants, ni romanços: les ZEPA ja eren al projecte que revisava la Comissió i això bastava.

En Mas era Conseller en cap –ja no cadell, sinó líder- quan la Unió Europea va sentenciar contra el projecte del Segarra-Garrigues per insuficiència, encara, d’hectàrees de secà protegides (SeoBirdLife n’havia fet la denúncia mesos abans). CiU també ho va amagar, això, perquè les eleccions de 2006 trucaven a la porta. Aquesta sentència del Tribunal Europeu precedia la que va caure poc després per la incorrecció del projecte en la seva Declaració d’Impacte Ambiental, suposadament ratificada per l’Estat. Amb aquestes premisses hem hagut de fer camí, des d’aleshores.

Des de l’any 2006, Mas és merescudament a l’oposició. I des d’aquest any, ICV té la responsabilitat del Medi Ambient a Catalunya. Per encàrrec de l’Executiu de la Generalitat, a la conselleria d’Agricultura i a la de Medi Ambient els ha correspost desenredar la madeixa que CiU havia embolicat tan matusserament. Hi ha herències que arriben enverinades. Però és obligatori d’acomplir les Directives europees, llevat que hom abandoni el projecte del canal, o que l’Estat espanyol es faci càrrec de les ingents sumes de diners anuals de multa, transferides, és clar, a Catalunya; o llevat d’abandonar la UE. Només que això darrer, no depèn de la Generalitat...

Durant tot aquest temps de contraofertes i de pactes amb la Comissió Europea, ICV ha sofert el constant calvari de la insídia dels comissaris polítics de CiU i, més d’un cop, del propi Mas, l’aspirant a presidir el país (els déus no li ho permetin!). CiU i el seu més alt herald menteixen arreu i tothora sobre la seva responsabilitat i sobre els fets més que lamentables d’un projecte nacional de Catalunya que no va començar a caminar per obra d’ells, que n’havien d’haver estat els conductors i factors, sinó del primer govern d’Aznar, car el PSOE no hi va ser a temps. Si CiU té coratge –que no tindrà- reconeixerà en la seva descurança pel Segarra-Garrigues un dels espisodis més tristos del seu pas interminable pel govern. Aquest canal fou per a Lleida l’oprobi dels nacionalistes; ells que diuen estimar-se tant aquesta terra, com tantíssim veneren les muntanyes de Montserrat, el Montseny i el Pirineu de Queralbs i de la vall de Núria!

En els camps del Segarra-Garrigues, doncs, no hi ha guineu sinó llobató. I uns quants caçadors de vots, ben entrenats: “vot que vola, peix al cove!”. Per això, en els annals del Segarra-Garrigues, la petjada de CiU és francament vergonyant. Però encara ho és més la contumàcia i la poca solta amb què acusa els altres dels errors propis. Insuportable l’orgull negligent de qui sempre s’ha cregut –o ho ha fet veure- llum, veritat i vida de la Catalunya tota!

Duresa.

Fa dies que plou. I el vent encara arriba fred. No maduren les nespres, i les tomateres no s'expandeixen sota les canyes. Al cel, cada tarda, passegen castellots de cotó a la punta i amb una massa de cendra negra a l'ampla base.

Fa dies que la Moncloa ens amenaça. I fa dies que qui hi viu ens castiga. Ens castiguen els banquers amb tronades que s'allarguen pels carrers i fan tremir les teules de les cases. Des que la primavera havia de venir, el capital que vola d'un cel a l'altre no té figura de cigonya (les cigonyes s'han arraulit al niu, escalfant la pollada nova, aterrida), sinó d'aus de bec corbat i plomatge negre. Sobre el cel d'Europa, els voltors planegen entre els castellots de cotó i de cendra, al grat del vent glaçat.

Les maduixeres s'han arrupit; i les plantes dels melons no gosen allargar llurs braços tendres. No sosté el magraner les camapanes roges de les flors, que cauen com els mots inútils.

Fa dies que Millet somriu sota la maltempsada. Fa dies que els banquers comptes guanys a compte de l'erari dels humils. I la gent, als mercats, fa dies que diu que el gra se li ajau als camps; i que potser hauran de cremar llenya, quan novembre arribi., per rescalfar la llar.

Què direm, aquest octubre, aquest novembre, a la gent que camina entre edificis, insegura del demà, poruga del vol dels castellots i de les aus de bec corbat?

Mentrestant, es fa llarg l'hivern d'aquesta primavera. Potser serà llarga la primavera d'aquest estiu, que truca a la porta. Qui sap si l'hivern no guanya la partida a les altres estacions i acaba quedant-se al menjador, als dormitoris, a les braques dels fruiters, a la porta de les sucursals de bancs i caixes, a cavall dels lleons del palau dels diputats, a les escales tristes del palau de la Moncloa...

Però l'hivern és dur, fins i tot per als voltors. Encara que els voltors no hi pensin a l'estiu!

Fa dies que plou i que el juny és un febrer. Potser ha començat la revolta dels humils, car l'estiu és el temps del goig només dels rics!

El diumenge, toca endevinalla.

Viatjo lluny amb una estampa de colors

com si fos de mi el passaport més franc.

Per a qui m'acull, sóc sempre renaixença

car duc els perfums dels grans amors,

o, a voltes, els records llunyans del fanc

i dels teulats de la terra de naixença.

Solució: la carta.

El CEL i el SOL del Solsonès.

Acabo de tornar de Solsona. Hi he tingut dues entrevistes amb representants d'entitats: del CEL (Centre d'Estudis Lacetans) i del "SOL del Solsonès". De manera que puc ben dir que avui, he estat en el cel i al sol.

El Centre d'Estudis Lacetans és una institució de voluntariat que estudia el patrimoni arqueològic de la comarca solsonenca, la seva història, el patrimoni natural i bio-divers, i que exercita la fotografia de natura. Aquestes quatre seccions constitueixen, avui per avui, un Centre d'Estudis que ja fa deu anys llargs que camina. El CEL edita "Oppidum", una revista extraordinària d'assajos i d'estudis comarcals. Compta amb ajuts de l'Ajuntament de Solsona i del Consell Comarcal del Solsonès... Uns ajuts volenterosos però del tot insuficients per a la intensitat amb què treballen els estudioses i les estudioses del CEL.

Catalunya té la sort infinita de tenir centres d'investigació, d'estudis i de divulgació del patrimoni local o comarcal, nats de l'empenta del voluntariat amb prurit nacional i cultural. El CEL és un més que se suma a la llarguíssima llista. I tots aquests centres despleguen -amb angoixes econòmiques- la seva labor, perquè no tenen ni el recolzament clar i ferm de les administracions catalanes (entre elles, la Generalitat) ni el favor popular per a la seva importància. A Catalunya, en matèria de cultura patrimonial i de recerca etnològica, encara som a l'època neolítica. I aquesta pena passa mentre les eleccions a la presidència del "Barça" (oh glòria de la nació!) ocupa tota hora i tota franja d'emissió dels noticiaris i de programes divulgatius o de xafarderia. Som així, nosaltres, què carai!

El "SOL del Solsonès" és una altra cosa. Es tracta d'una entitat creada per l'Enric -a qui he promès de reconèixer-ne el valor en aquests apunts- per a l'ajuda a les persones que han caigut víctimes de les drogodependències i a aquelles altres que sofreixen, per causes similars, malalties mentals o inestabilitas psíquiques severes. El "SOL" té actualment cura d'una seixantena de persones, que no és poca cosa per a una entitat nascuda de la iniciativa privada i personal d'un home.

El SOL manté ocupats els seus residents, que treballen en una empresa, durant tot el dia laborable amb activitats i tallers de tota mena. Avui mateix, a més de la mostra del treball fotogràfic dels residents, suspesa en el mur del passadís de la seu social, hom estava preparant un taller -com cada dissabte- de cuina. La sala de cine-fòrum era preparada... I en les prestatgeries s'arrengleraven mostres de peces de ceràmica i bosses contenint fulles seques i espigues d'herbes i de plantes aromàtiques.

L'Enric m'ha dit: "algun dels nostres atesos no era gran cosa més que un animaló al carrer: perseguit, malnodrit, embrutit per la intempèrie i per les dures circumstàncies de qui viu al marge. Els hem donat consciència de dignitat. I mirem de fer-los a mans una disciplina que els capaciti per al treball productiu".

L'Enric, un home molt conservador, que confessa que l'esquerra política es preocupa dels vessants socials de la comunitat més que no pas la dreta ho fa per al món del diner, no votarà mai -segurament- ICV. Però jo li reconec el valor de la seva empresa. I la singularitat d'haver-la construïda tot i ser un home molt conservador d'idees. De fet, no deu haver descobert encara que ja no n'és, de conservador; que s'ha convertit en el "missioner" dels pobres que volia ésser de jove i que no va poder culminar en la seva persona adulta.

En acomiadar-me'n, he pensat si els prejudicis amb què ens movem per aquest món estantís no ens impedeixen de veure de veritat aquest SOL nostre que, com diu l'Enric, "surt de franc, a diari, per a tothom".

El diumenge, toca(rà) endevinalla.

Per sobre de tots els caps,

talment el núvol faig

quan es buida generós

arreu arreu dels camps.

Solució: la dutxa.

I Josuè enfonsà Jericó, al setè dia.

Israel ha tingut sempre el favor de Iahvè. Des de l'origen que hi té travada la seva "sagrada aliança". A desgrat de les múltiples traïcions que Israel hi ha comès (per molt que no ho sembli, Israel és fet d'ossos i de carn, com tots els pobles) l'aliança li ha donat resultats òptims en l'antigor i segueix atorgant-los-hi en els temps moderns. Segons aquest pacte, Iahvè dóna a Israel -llavors encara presoner dels faraons-, llibertat per creuar la Mar Roja, força per superar l'arena del desert, i el retorn a la terra on Abraham, en l'antigor dels temps tribals, havia pasturat els seus ramats a la vora d'altres patriarques no hebreus que també hi feien pasturar cabres i ovelles. L'aliança atorgava a l'Israel que entra a la vall del Jordà, al Creixent Fèrtil, el dret de conquerir -ni importa com- territoris nous on fer crèixer els seus ramats. I li concedia llicència divinal per posseir la terra i els béns que fos capaç d'arrabassar als pobles estrangers. Israel sempre va tenir, en aquesta expansió, llest el braç de Iahvè i flamant la seva espasa. A canvi, el poble seria fidel al madat de Moisès, ambaixador de Iahvè, l'Invisible, l'Indicible: el poble hebreu obeeiria els manaments que Ell havia escrit amb foc a la muntanya del Sinaí. I ho faria cegament. Aquesta era l'única manera de mantenir unides les set tribus per a la formació d'un poble i per a la consecució d'un destí de conquesta inevitable que Moisès no va poder veure, però que van culminar els seus successors. Que culminen, encara avui, els seus successors!

La "Terra promesa", doncs, va ser presa a sang i a foc per les tribus d'Abraham. Va ser presa als cananeus, als filisteus, als amorreus, als ammonites, als maalaquites i a tants altres pobles que llauraven les terres del Jordà. L'episodi més gloriós d'aquesta conquesta és l'ensulsiada de les muralles de Jericó: Josuè, el jutge ungit pel poble d'Israel que executava la voluntat de l'Indicible, segueix l'estratègia militar que Iahvè li ha confiat. Tot el poble dóna tombs a la muralla de la ciutat un cop durant set dies. Els sacedots, set, bufen corns i trompetes; i els guerrers repiquen timbals en la nit il·luminada per les teies que sostenen les dones i les criatures. En finir la volta setena, corresponent al setè dia (set són les tribus d'Israel), les muralles de Jericó cauen desplomades en la seva pols, als peus d'Israel. Els habitants de Jericó són passats a daga perquè Iahvè els ha derrotat amb la seva fúria. I les seves pertinences són incorporades al tresor dels sacerdots. Només una prostituta obté clemència de Josuè, perquè havia allotjat a casa seva els espies d'Israel.

Uns quants mil·lenis després, encara amb l'aliança al front i amb els ressons dels murs de Jericó caient als peus del poble de Josuè, d'Abraham, de Jacob, de Moisès, de David..., Israel entra a Palestina amb el permís de Iahvè. N'expulsa els habitants i hi construeix la "llar nacional - terra promesa" ara amb bombes contra els anglesos colonials, amb fusells contra els camperols palestins, amb tancs contra les nacions àrabs que diuen protegir la gent nadiua que cuida les oliveres i les hortes del Jordà i que pastura els seus ramats en el Negueb o en el Golan. Novament Iahvè protegeix el poble amb qui ha travat aliança des de l'inici dels temps. I novament Iahvè ajuda que el sofre, el foc i el plom caiguin sense compassió sobre els que són una nosa per al seu caprici i el caprici del seu poble, es diguin libanesos, egipcis, jordans, sirians o palestins. O turcs. Tant se val: la sang dels altres és voluntat del Ihavè que encèn els esbarzers per fer-se notar entre els seus, i que enfonsa cases i ciutats dels altres, els estranys, per advertir-los de la seva còlera infinita, car els odiats seran estrangers en la seva pròpia terra. Jerusalem, la capital dels palestins, el melic del món, l'origen i el destí dels credos monoteistes, la ciutat desitjada, mil vegades presa i mil cops recuperada, la ciutat santa de Jesús i de Mohammat, la perla de Soleiman, el somni de la caritat, les pedres del consens i de la lluita, és abordada i violentada per l'exèrcit hebreu modern, que la penetra per la porta dita de Sió. Nit i dia posseïda per Israel, s'esvaeixen pels seus carrers els clams de dolor de la Palestina novament vençuda. I Cedró avall, la riera s'enduu cap al no res les protestes del món que s'escriuen en pergamins de cap valor a les Nacions Unides, a l'altra banda indiferent del món. Meir, Ben-Gurion, Peres, Sharon, Netanyahu... caminen, ungits amb l'oli de Moisès, de Josuè, de Salomó..., sobre la cendra de Palestina, sobre els ossos de les criatures, de les dones, dels vells i dels combatents palestins.

Així les coses, amb la divina justificació testamentària, antiquíssima, de la prevalença inqüestionable d'Israel, el sionisme té pas franc, llicència per a matar, permís per a robar, autoritat per imposar la seva llei humana (la divina és exclusivament per al poble d'Abraham) a tothom que sigui estrany a Israel i faci nosa a la seva expansió per la terra que segueix essent la promesa de Iahvè, revelada per boca de Moisès. Palestina i els seus entorns són d'Adonai, que la guarda per al seu poble, ara constituït per europeus del nord, del centre, de l'est; per argentins d'Amèrica que professen la fe de David... Tots amb nacionalitat prèvia a la israeliana. Israel no comet crims de guerra, ni practica el genocidi, ni executa atrocitats de lesa humanitat perquè allò que fa ve de la fúria d'Aquell que va treure d'Egipte el seu poble elegit. Ve de la Fúria que es fa notar sobre els que no obeeixen la seva voluntat: propis i estranys; però infinitament més amb els estranys que amb els propis, perquè amb els estranys no hi té aliança feta, ni és cas que la hi faci mai car són gentils, bàrbars, eternament estranys.

Així les coses, és fàcil entendre per què dirigents de tots els temps (patriarques, reis, jutges antics, i governants sionistes contemporanis, tant del laborisme com conservadors) justifiquin els crims d'Estat en l'inacabable dret d'Israel a expandir-se en la "terra promesa". Aquesta -quina desgràcia ha caigut sobre Palestina!- és la seva propietat immemorial, divina, perquè Moìsès així ho revelà en la memòria dels temps, i els sacerdots del Temple així ho van escriure en el bàcul d'Abraham, en els pergamins que acompanyen la Llei i ho recorden adesiara, a Tel Aviv, a Jerusalem, a Nova York... Es fàcil entendre les raons que el sionisme -que governa il·legalment des de Jerusalem- argumenta a propòsit de la seguretat de les seves fronteres marítimes i terrestres. Per al sionisme, els límits de les fronteres segures d'Israel els marquen les botes i els fusells del modern exèrcit de Josuè i no pas el dret internacional, car el dret o ve l'Indicible, d'Adonai-Iahvè, o no és dret. Es fàcil entendre que creixi un mur immens que assenyala la possessió (il·legal) d'Israel d'un territori que ha reconquerit als bàrbars descendents d'Ismail, el fill que Abraham va tenir amb Agar, l'esclava familiar que Iahvè va condemnar als deserts d'Aràbia amb la criatura als braços, per haver concebut -essent esclava i gentil- un fill del seu patriarca ungit. Fou llavors que Iahvè engendrà Isaac al ventre de Sara, la legítima, l'hebrea, els descendents de la qual havien de ser nombrosos com els grans de sorra de la platja, com els estels que titil·len en la nit.

Així les coses, també és fàcil entendre per què tanta gent de Catalunya, encara avui, justifica el sionisme d'Israel, la seva expansió, la seva "defensa" davant un enemic que Israel diu ser tan immens com immensos són els descendents d'Agar, que amb Ismail -condemnat a l'exili de la sorra enllà del fèrtil Jordà, i a les tendes de campanya dels camps de refugiats- iniciava la nissaga àrab... Catalunya, d'ençà d'Espriu, o d'abans, ha cregut veure en el reflex d'Israel una imatge -distorsionada i del tot inexacta- de les seves aspiracions nacionals. Els catalans més messiànics hi han vist el drama mític per a la seva dramatúrgia sentimental. I els catalans més "mediàtics" hi han vist la pilota del poder que cal fer botar, potser una mamella plena. El que fa el diner i la glòria..! Fins recentment, la majoria dels catalans no ens hem adonat del dret dels palestins a constituir el seu propi Estat, a esdevenir un poble lliure, a governar-se el destí en la terra que han ocupat des de sempre: des de Fenícia, des dels temps anteriors a Roma; i dels posteriors, quan hi convivien amb els pocs hebreus que no van sortir amb la diàspora després que l'Imperi els enfonsés el Temple, o que hi havien retornat sota el poder de Bizanci o dels Otomans... Fins ara els catalans no ens adonem -i encara no pas tots!- que la metàfora del nostre imaginari no pot ser -no ha de ser- en el fusell del sionisme israelià, sinó en les llàgrimes de seda de Palestina, en el plor de les seves oliveres!

El món sencer -jo també- ha atorgat a Israel el dret de constituir un Estat: l'únic Estat del món que no es justifica per territorialitat, ni per la continuïtat generacional sobre una terra concreta, sinó per causa de la religió, exclusiva de la seva gent. La jueva, és la religió que ha donat a Israel un Estat sobre la memòria d'una terra que la va crear en temps del Testament Antic: heus ací l'aliança perenne. I el món sencer ha hagut d'acceptar -jo també- que aquest Estat es fonamentés sobre una Palestina que no era de la gent que hi va fer cap (il·legalment) després de la Guerra del Món amb el vaixell "Exodus" o amb altres tants enginys il·legalmetn fletats i il·legalment atracats en aigües territorials de la Palestina colonitzada pels britànics. Israel continua acollint gent que atraca (en el doble sentit del verb i de manera doblement il·legal) en noves terres palestines abans ocupades per camperols que ja fa anys que han estat convertits en refugiats i que avui malviuen en tendes de campanya a Jordània... Ningú del món no ha concedit mai llicència a Israel per posseir allò que no li ha estat donat, ni a violentar el dret dels altres a ser, ni a castigar els pobles del seu entorn i a humiliar-ne les persones; ni a robar hisendes i aigua aliena. Ni a posseir el dret sobre la vida que pertany als "altres" -ni a menystenir-ne la mort causada per les seves armes- per més que aquests "altres" siguin els hereus d'Ismail, el fill que Abraham engendrà en l'entranya impura -per gentil i per esclava- d'Agar, la concubina que Abraham va prendre, ofès que Sara no concebés.

Ningú no té dret a l'ús de la violència, cert! Ningú! La violència és execrable sempre, sí. Però per als pobles humiliats la legítima defensa és una causa. La causa. I hi ha pobles sobre la terra que es desesperen (són d'ossos i de carn, els pobles) quan no troben aliances, ni sagrades ni profanes, que els amparin contra la humiliació a què són sotmesos dia rere dia, nit sobre nit. A què espera el món per aturar tantíssima tragèdia? Esperarà, aquest món nostre, que David, amb el peu dret sobre el pit abatut de Goliath, torni a tallar-li el coll, i que l'horror aterri els vençuts i els resigni en l'esclavatge ja per sempre més?