El diumenge, toca endevinalla.

Somni de l'estiu de tots els infants

i desig en la calor de tots els grans.

Formes tinc que són inacabables

i que sostenen aigües impecables.

Miratge sóc de les hores xafogoses

i faig consol a les pells ardoroses.

Com si res mon color no contingués,

com si de cel anés plena en aparença

així em mostro, buida a l'inrevés:

plena i fonda, i fresca d'acollença.

Solució: la piscina.

El diumenge, toca endevinalla.

Es per on no hi ha camins

que fa via i penetra endins.

Damunt de res que sigui dur

avança lliure i ben segur.

Deixa estela el seu bon pas

blanca, de cotofluix tot las,

brillant de vidre en l'espai,

que després és record i esglai.

Com la closca d'una anou

així en l'equilibri es mou!

Solució: el vaixell.

Criteris després de Gràcia i Tetuan.

Més que un president:

Ahir, dia 10 de juliol, on era el president del Barça?

Eixos:

Ahir, els sindicats i patronal de Catalunya marxaven junts. La patronal, ¿no podria marxar amb els sindicats contra la política econòmica del Govern Zapatero?

Una pregunta dura:

Després d'ahir, 10 de juliol, els partits polítics sabrem sostenir l'altura?

Un equilibri difícil:

Ahir, unitat. Un poc precària, pel que fa a les òrbites exteriors. Demà, encara la unitat?

Una pregunta milionària:

I ara, què?

Una conclusió:

Tenim un poble molt gran, enorme. La seva qualitat és parella a la seva quantitat.

Un interrogant massa fàcil, però obvi:

"Antes ROJA que rota?".

Oasis que ofeguen.

Vergonya és definida per Fabra així: Torbament de l'ànim per una falta comesa, per una humiliació rebuda.

La vergonya aliena és aquest mateix sentiment quan és provocat per una falta no pròpia de qui el sent. I això és el que fa dies que experimento amb el teatre lamentable d'alguns polítics enxarxats en la discussió sobre la bandera i/o el lema de la manifestació patriòtica del dia 10 de juliol.

Mirada a vol d'ocell, aquesta Catalunya humiliada ofereix un lamentable espectacle de torsions i contorsions, de tensions i distensions, de caos, de faccions humanes, de desbandada. Si els fidels al Tribunal Constitucional ens miren des de dalt, han de rompre's de riure.

Mirada des de l'alçària humana, aquesta Catalunya humiliada, ofereix una imatge trista, marcida, fatigada, quasi com el pas dels zombies. Si no deixem de mirar-nos l'omelic -encara que sigui per un cop- i no ens mirem la pàtria i la seva gent, ens podem marrir, com les pomes de desembre que s'han quedat a l'arbre.

Allò que hauria de ser un enorme crit d'afirmació nacional, risca de ser una enorme manifestació de la incapacitat política nacional. A la vora de les eleccions, tot és més urgent que no pas la urgència. Ara no va de vots, redéu! que va de contestar els poders d'aquesta Espanya irredempta que s'entesta a encotillar-nos en el seu uniforme de cendra, i de fer-nos desfilar amb la marcialitat de la seva nostàlgia imperial.

Es lamentable allò que provoca lements. No sé quanta gent (imagino que centenes de milers de persones) plora l'espectacle polític que vivim a Catalunya. Jo, almenys, el deploro. I n'hi haurà prou -penso- amb el meu lament com perquè jo consideri lamentables l'escenari i la dramatúrgia que s'hi representa.

Vaig formular la necessitat d'una enorme manifestació unitària abans que el TC sentenciés, per advertir urbi et orbe on era plantada, serenya i severa, Catalunya. No vaig ser escoltat. Vaig ser feliç quan el President Montilla parlava animant el poble de Catalunya a manifestar-se contra la sentència (contra allò que implica de greu i de dur, i d'inassumible, la sentència, vull suposar). Vaig creure que més valia tard que mai... I ara he de veure, impotent, aquest estira i arronsa tan infructuós i ridícul: "posa'm una senyera que et dono una pancarta. Posa'm pancarta que et regalo una senyera..."

Jo, part del poble, seré a la manifestació. Se me'n ben refot del duel de símbols i de capçaleres! Hi seré perquè vull creure en el meu país, i perquè vull mostrar-ne el millor coratge cívic a la vora de qui vol mostrar el coratge cívic del meu país. Però hi seré amb la inevitable angúnia íntima d'un lament.

Aquesta, me la deuran durant molt de temps els que me l'han acabada provocant.

Els que impulsem les idees a través dels partits polítics, ¿ens podem estranyar de l'abstenció popular? De la dita i redita "desafecció"? Ni Millet, ni Pretòria, ni tan solament el TC ¿no ens remouen la consiència que mou el múscul que remou la noblesa política?

Quan pensem reaccionar, d'una vegada per totes?

Hi ha oasis que ofeguen.

Catalanitzar la toponímia a l'aeroport d'El Prat.

El dimecres, set de juliol, la Comissió de Política Territorial del Parlament aprovava una resolució, fruit de l'empenta de la Plataforma per la Llengua, que insta la Generalitat a exigir al Govern espanyol la normalització lingüística de la toponímia dels panells indicadors de l'aeroport d'El Prat, ara en la vesrió espanyola, a pesar que les destinacions o origens siguin catalans (Eivissa o Alacant, per exemple) o que, essent internacionals, tenen versió tradicional catalana (Moscou o Nova York, per exemple).

La resolució és obra de CiU i ha estat aprovada amb una esmena proposada pel DPTOP (que figura en lletra cursiva en el text reproduït més avall).

La gràcia del cas és que jo vaig proposar-la abans que no pas CiU: immediatament que la Plataforma va fer-me arribar l'informe de la seva observació. El PSC i el DPTOP em va impedir que la registrés en la versió inicial. Vaig arribar a fer-ne fins a quatre versions més, cadascuna llimant asprors que no li convenien al DPTOP. Al final, van encallar-me-la en el disc dur del meu ordinador, dormint-hi el son dels justos. Ha hagut de ser CiU qui la tirés endavant I jo que me n'alegro de valent.

Reescric la Resolució, que té una importància lingüística inqüestionable per a la normalitat del català en terra pròpia:

Proposta de resolució sobre la toponímia usada a l’aeroport d'El Prat:

Exposició de motius

Segons un estudi de la Plataforma per la Llengua titulat Usos lingüístics i la presència del català a la toponímia emprada a l’Aeroport de Barcelona, presentat a finals d’octubre de 2009, AENA discrimina la llengua catalana en la toponímia emprada en els panells informatius i en els teleindicadors de l’aeroport del Prat.
Els casos més greus de marginació del català en els topònims es produeixen en diverses destinacions del domini lingüístic de la llengua catalana. AENA no respecta els topònims oficials i propis de les destinacions d’aquesta àrea. Així, la localitat d’Eivissa és anunciada com a «Ibiza», tot i que la llei de normalització lingüística del Govern de les Illes Balears, aprovada l’any 1986, explicita clarament que l’única forma oficial dels topònims és la catalana. Un altre cas greu és la designació de Palma com a «Palma de Mallorca». Aquesta denominació és inexistent, ja que l’única forma oficial acceptada de la localitat és Palma. Per tant, en aquest cas, no es tracta només d’una exclusió de la llengua catalana, sinó d’una utilització errònia i incorrecta de la localitat. Igualment, AENA designa Alacant únicament com «Alicante», tot i que la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament en valencià estableix que les localitats valencianes que tinguin una denominació bilingüe faran constar ambdues.
En relació amb les formes dels topònims estatals de fora del domini lingüístic català, AENA sempre empra el topònim en la seva forma castellana, tot i que existeixi una denominació oficial i en llengua pròpia, exceptuant el cas de la Corunya, on s’utilitza la forma en llengua gallega. Tampoc no utilitza les formes catalanes en aquelles localitats en què existeix una forma tradicional en llengua catalana.
Finalment, pel que fa a les destinacions internacionals, AENA ignora les formes catalanes, emprant sempre la forma castellana, en aquelles destinacions en què existeix una forma tradicional en aquesta llengua. Només s’utilitzen les formes catalanes en aquelles destinacions en què la forma castellana és coincident amb la catalana. En les destinacions en què no existeix una denominació en llengua castellana s’utilitza la forma original.
Cal tenir present que la utilització plena i normalitzada de la llengua catalana a l’aeroport d'El Prat és d’especial importància, ja que representa el primer punt de contacte amb la llengua i cultura del país per milions de visitants, al mateix temps que és la porta principal a través de la qual els catalans ens comuniquem amb la resta del món.
Per aquests motius, el Grup parlamentari de Convergència i Unió, presenta la següent:

Proposta de resolució:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a reclamar al Govern espanyol que AENA faci un ús normalitzat de la llengua catalana en la toponímia emprada en els panells informatius i teleindicadors de l’aeroport d’El Prat, garantint que no es disminueix la claredat de la informació que s’ofereix als passatgers i usuaris de l’aeroport, que hauria de passar per:
En els topònims de l’àmbit lingüístic català, tenint en compte que els trajectes es realitzen dins els territoris de parla catalana, utilitzar les formes oficials i pròpies d’aquestes destinacions, és a dir, les formes catalanes.
En els topònims de l’Estat de fora de l’àmbit lingüístic català, d’una banda, utilitzar els dos noms oficials en les localitats que són dins un territori que posseeix llengua pròpia, i de l’altra, utilitzar la forma catalana en aquelles localitats que tenen una forma tradicional en aquesta llengua.
En els topònims de destinacions estrangeres, i per mantenir la dimensió internacional de l’aeroport, utilitzar alternativament la denominació en català, en aquells casos en què hi hagi una forma tradicional, el topònim en la seva llengua d’origen i finalment la seva traducció en anglès, com a principal llengua de domini internacional.

Contra la fatiga, l'horitzó.

1. El mur:
Com en altres ocasions històriques, a Catalunya li han plantat una paret enorme, alta i llarga. Les aspiracions a l’esdevenir pacient del seu autogovern tot reformant l’Estat fins a fer-lo federal de veres, semblen haver-se estroncat d’una manera tan estúpida com cega. La sentència del TC no és fruit de la ignorància dels magistrats, sinó d’un interès polític -massa ampli a l’Estat- de concloure la descentralització i la desconcentració del poder. L’excusa és “aturar la màquina centrifugadora que Catalunya sempre té en marxa”.
2. Un consens truncat:
Per a Catalunya, l’Estatut d’Autonomia no ha estat mai un final de camí, sinó un instrument que, alhora que fa possibles les polítiques territorials i culturals pròpies i un sentit propi d’equitat social, serveix per a la constant transformació de l’Estat des del consens bàsic dels catalans i d’aquests amb els espanyols. L’Estatut ha estat la via federalitzant d’una arquitectura construïda mal·leable en el pacte constitucional de la Transició. De fet, cap altre instrument espanyol no ha estat capaç de tanta transformació amb tant de consens.
3. TC, PP i Govern d’Espanya:
Admetent que el TC ha fet el que n’era esperable, el que més preocupa és l’actitud del Govern del PSOE. Les interpretacions de “fi de camí” que n’han fet la vice-primera ministra i el President, són tot un cop de balda a les aspiracions catalanes, i l’expressió d’una voluntat de punt final a la forma lenta, però segura, de descentralització del poder d’un Estat que es perfilava federalment asimètric a mig termini. L’equació explica com el PP pretén la involució, el PSOE la paràlisi de l’autonomisme; i com el TC ha estat capaç –després de molt de temps de donar-hi tombs- d’encaixar una i altra voluntats en la seva sentència política.
4. Els fets, tossuts:
Però Catalunya no és una nació per caprici, ni se’n declara per tocar allò que no sona a Espanya. Es un fet inevitable i inqüestionable, que ve de la història i que es manté per voluntat quasi unànime –per bé que difusa- de la seva ciutadania diversa. Una nació sense estat (la nostra incorporada a un Estat plurinacional) és inevitablement tossuda pel que fa a les aspiracions del seu reconeixement en l’intern i a l’exterior de l’Estat. No hi ha balda o forrellat que valgui ni punt que posi final a res. En la història de la humanitat, l’afirmació de la diversitat identitària és tan obstinada entre les nacions com ho és en les comunitats culturals o ètniques.
5. El compromís històric dels partits polítics catalans:
Agradi o no, els partits catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) van comprometre la seva acció en el “pacte constitucional” als anys de la transició. La Constitució espanyola es va voler –tot just perquè el compromís polític no impedís el futur de la política territorial espanyola- prou àmplia d’interpretació com per encabir les transformacions lentes de l’Estat. Els partits catalans estan legitimats, doncs, per proposar reformes estatutàries fortes que tensin les costures constitucionals. I els poders de l’Estat tenen l’obligació d’encabir-les, car dimanen del pacte de la transició. Però els partits polítics catalans, si es troben davant d’un mur (el del TC, avui) que els impossibilita la proposta reformista de l’Estat a través del pacte entre aquest i el Parlament i seguint la via reformista, o hauran d’acatar l’alçària de la paret o hauran de plantejar una estratègia del tot nova, al marge dels acords compromesos en la transició per al text constituent de la nova Espanya. Aquest pas és vertiginós, i de resultats incerts; però sembla inevitable si els partits catalanistes i democràtics no volen quedar-se presoners dels seus compromisos històrics tot encotillant Catalunya en un Estat que en nega les aspiracions, per molt que aquestes siguin no segregacionistes.
6. Sortir de l’atzucac:
El que ha fet el TC i la resposta que hi ha donat el Govern de Madrid, semblen tancar, a Catalunya i a l’Estat, tot un període. Quan se’n tanca un, forçosament en queda obert el següent. No sabem com respondran les altres nacions, ni les autonomies d’Espanya... però Catalunya pot donar per liquidada la “primera transició”, almenys pel que fa a la qüestió territorial i competencial establerta en la Constitució. Així les coses, caldrà abordar la segona. I caldrà fer-ho considerant que tot moviment nacional ha de ser necessàriament referendat per la immensa majoria del poble, en el qual resideix la sobirania política i institucional. Això exigirà als partits catalanistes la unitària recerca del comú denominador popular, a partir del qual dissenyar els nous horitzons nacionals. I és més que intuïble que aquest denominador comú només pot conèixer-se a través d’una consulta popular, no excloent, sobre l’encaix –o no- de Catalunya a l’Estat espanyol en el context irrenunciable de la Unió Europea. Catalunya ja té Llei que la faculta –no sense discussions amb l’Estat, és clar- per a les consultes populars.
7. Consultar des del Parlament:
De fet és innegable que va ser Catalunya, en bona part, que obria la descentralització i la desconcentració dels poders de l’Estat en la primera transició. Ara és cridada a fer-ho per a la segona. Catalunya no és cap dels partits que representen una part (majoritària o minoritària) del seu poble. La nació troba la seva representació política en tot l’arc parlamentari sorgit de les eleccions. Es en el Parlament, doncs, on el poble té delegada la seva la sobirania. I correspon a aquesta alta instància legislativa i representativa del país ordenar la consulta sobre el nou (o tradicional) encaix –o no- de Catalunya en l’Estat espanyol.
8. Novament, els partits politics del catalanisme:

I és als partits que concorreran a les eleccions que correspon de definir quina forma defensen per a aquest encaix –o no- de Catalunya. Però correspondrà a tots els diputats i diputades del catalanisme democràtic decidir, unànimement, com consultar-ho al poble. Després, seran novament els partits, d’acord amb les seves majories i minories, els que dissenyin l’estratègia per a fer real la voluntat majoritària expressada per les urnes de la consulta.
9. Les fórmules contemporànies:
No hi ha gaires formes d’organització plurinacional dels estats a partir del pacte de les parts. De fet se circumscriuen a tres grans principis: descentralització autonòmica, federació de sobiranies, segregació d’una sobirania respecte de l’altra. Naturalment, cadascuna de les fórmules té matisos, i temps diferents. I documents “constituents” derivats del pacte també diferents. Però això ja és tota una altra cosa.
10. L’autodeterminació:
El dret inalienable i imprescriptible de les nacions a la seva autodeterminació atorga a les majories dels seus pobles la facultat, internacionalment reconeguda, de decidir la forma d’exercici de la seva sobirania nacional. I la sobirania explica moltes coses: continguts constitucionals, forma de govern de l’Estat, sistema electoral, administració territorial, confessionalitat o no de l’Estat, etc. Es obvi que l’exercici de l’autodeterminació també permet que les nacions sense estat dirimeixin la seva posició en el món. Es a aquesta darrera accepció de l’autodeterminació que apel·làvem en el punt anterior. Es sota el principi de la unitat del poble, de l’estalvi de divisions ingovernables i incurables, que cal avançar en aquell dret imprescriptible i inalienable, encara considerant, justament per la imprescriptibilitat, que la maduresa dels pobles és dinàmica, dialèctica i que es perfà amb el temps, d’acord amb les circumstàncies socials i culturals que aquest va amassant.

El diumenge, toca endevinalla.

Neixen de mi dues parts bessones

igualment llarges, igualment amples.

Si jo amago les parts més rodones,

elles en cobreixen les eixamples.

Sóc un, és clar, però sóc plural alhora

i visc en aquest dilema, jo, tothora.

Solució: els pantalons.