El diumenge, toca endevinalla.

Meus són els secrets

de qui me'ls confia;

els guardo entre parets

de pell o del que sia.

I meus són els bitllets,

aquests que obren via,

si estesos o plegadets

no ixen de la sagristia.

Solució: la cartera / bitlleter.

Al desert, les dunes ho saben.

Sí; però tots ho coneixien. Ho coneixíem tots. I tots ho toleraven o ho protegien. Alguns se n'aprofitaven i tot: viatges pagats, grans riallades a compte de la colònia. La metròpoli i l'imperi guardaven una complicitat de silencis que era un núvol de sagetes contra el poble. El cas és que el gas viatgés per les canonades. Calia que el fuel fluís. Ai Iraq! I calia que els cabdills aturessin les onades migratòries que morien en les platges riques i solitàries de la banda nord. Ai Marroc!

Sí; ara tot és condemnes als criminals, comprensió del poble, promeses d'ajut als processos oberts... Ja en parlarem! El cas és que flueixi el gas i que viatgi el fuel; que no entrin els que no poden entrar.

I què passa amb l'Aràbia Saudita? I què passa amb Israel? Si aquella dessagna els treballadors emigrats al seu desert de petroli, i dessagna les dones pròpies, aquest buida la sang dels carrers de Jerusalem, de Betlem, de Jericó, de Gaza... Què passa amb el Sahara Occidental, batut pel foc i tancat pels murs? El cas és que no s'aturi el fuel a través de la Mediterrània i que s'aturi la presència àrab en els seus històrics confins.

Oi tant! Ara tot són prudents condemnes, entenimentades pressions, belles paraules enmig de la confusió política, de la sorpresa monumental... Però aquest castell de naips no és vertical, sinó horitzontal. A la vora de les torres ja caigudes, n'hi ha moltes, encara, que haurien de caure... Serà el poble, és clar, qui bufi fort, mentre les metròpolis, l'imperi i les nacions dites unides, s'ho miraran amb cavarda prudència i amb les mans a la cartera.

Però el vent és imparable. A voltes afluixa; cert. Però retorna, constant, pacient i esforçat. Al desert, les dunes ho saben!

Una història d'Huns.

Àtila tenia pressa. No només l'empenyien els cavalls i els cavallers mongols, sinó que li sortien els ulls de les òrbites en veure les columnes dels temples i dels palaus romans, estesos per tot arreu... Àtila pensava: "Aquests marbres, poden ser meus!" I després s'apenedia un xic: "I per què els hauria de conservar? Els enfonsaré. Els reduiré a pols i en senbraré els camins!"

Així, doncs, Àtila muntà son cavall, arengà les seves hosts i alçà el braç dret, amb el glavi al puny, el blandí endavant i cridà tan fort com pogué: "Poble meu! Roma demana ser destruïda! Som-hi!" I l'estrèpit de cavalls féu tremolar la terra.

A cent-vint per hora, Àtila entrà amb les seves tropes en els terrenys civilitzats per Roma. Al seu pas, tot queia. I allò que resistia dempeus, ell manava d'esfondrar-ho.

El caos era la Llei d'Àtila. Bé, el caos no, sinó l'ordre agònic que ell imposava per on petjaven els cascs del seu cavall: caigueren codis ètics, normes civils, temples de memòria... Les entrades a les ciutats que ell conqueria eren franques: tothom hi podia campar com els déus li donessin a entendre...

Era tanta la pols que sollevaven els cavalls d'Àtila i dels seus, que aviat es formà un núvol compacte, gris i espesseït. Tothom tossia. I mentre tossien no s'adonaven del trot de cavalls ni del pas sense estreps dels carruatges; i n'eren víctimes, ferits o traspassats sota les rodes, sota les potes de les bèsties guerreres.

Àtila substituïa la guàrdia pretoriana romana per guàrdia romana sense pretors. Els deia: "Si em sou fidels, guàrdies, podeu campejar esgrimint el meu nom!"

No sabem quants pretorians van deixar de ser-ne. Ni quants van ser fidels a la Llei sense codi d'Àtila. Però es diu que les coses, als carrers de les ciutats i als camps que senyorejava el cabdill, res no va ser igual. Àtila, però, es mirava la seva obra i deia: "El que he fet, ben fet està. Roma era avorrida, tan lenta amb camins tan bons; tan civil amb tanta gent diversa; tan ordenada amb tanta disbauxa moral! Trobo que ara la gent és més feliç."

Però Àtila no durà eternament: casà sa filla amb un patrici romà, això sí. I després desaparegué de l'escenari. Ningú no sap on són els seus ossos. I la seva memòria duu el nom de la pols que omple els pulmons i del vent que bufa a cent-vint quilòmetres per hora. Només això... perquè, a la fi, Roma s'imposà novament, sense emperador ni senat, però amb el llorer al front.

El diumenge, toca endevinalla.

No sóc un moble, ni em diràs armari,

d'obra argilosa m'han fet o de calcari;

d'ampla entrada o de boca estreta,

sempre duc, encastat al meu cor ardent,

l'artèria verical que em cal ben neta

per parlar, a glops, amb el cel silent.

Ai mon cor! Calent si és que el vols així;

fred, mut, si no l'encens, per a tu, en mi.

Solució: la llar de foc.

El 9 i el 3: per què no un 39 o un 93?

Una altra vegada Camps.
Diríeu que els camps són de la cultura: llaurança, sementera, collita... Hi ha camps, però, que són de la salvatgina: esbarzers, pinassa, matolls i fenàs. Camps de toros braus.

Es clar que Catalunya ha clausurat l'entrada de Canal 9... Al meu televisór s'hi veuen franges verticals multicolors. El conseller Tresserras no va aconseguir -tot i les bones intencions i les múltiples esperances amb què s'explicava al Paralment- un mínim acord de reciprocitat d'emissions: Canal 9 al Principat per TV3 al País Valencià. De qui en fou la culpa? El resultat són les franges i les clausures de repetidors; just en un món i en un temps en què Internet se'ns posa a la sopa, a les aules, a les cafeteries, a les places de la ira àrab, als Goya, a la Casa Blanca, al llit, també..! A tot arreu excepte a les misses; de moment.

La programació que vaig poder intuir del canal valencià, era tan inconsistent que em desaconsellava de mantenir-ne les imatges. Però això -és clar- no és raó per a una clausura. De canals televisius sense solta n'hi ha tants, que si l'argument majoritari de la qualitat pesés, ens quedaríem en penombra. La qualitat no és ni una raó ni encara preventiva, a l'aguait del conveni recíproc que no arriba mai.

Tanmateix, aquesta gestualització final de Camps és prou pitjor: té so de multituds alienades i enardides, figuració feixista, ràbia cultural, joc brut partidari i personal a dos dies d'eleccions.

No m'importen -personalment- ni els vestits ni les corbates del president Camps. Ni on els ha comprats, ni si els hi han regalat. Més m'ofèn aquesta avorrida i rància masculinitat -que ell suposa valenciana- amb què Camps ensenya la testosterona política -que ell afirma espanyola- a una comunitat cultural que ell -que no ha llegit, segurament, Martorell, Roig o Isabel de Villena- odia des de les gònades polítiques hispao-valencianes amb què amenaça. Com si ens importés gaire l'espectacle! Ni la dimensió de la cosa! Tan acostumats com hi estem des d'abans d'Almansa i d'abans de Roncesvalles i tot.

Posats en rodonors actives, millor les antenes parabòliques. I millor encara, si no són exhibicionistes sobre els teulats o damunt dels balcons de les ciutats.

Per què no fem un 39? O un 93? No seria d'un erotisme cultural amb tanta trempera com el de Carmesina i Tirant? O com el de Papasseit sumat al d'Andrés Estellés?

Animals d'escorxador.

Per aquestes carreteres de Déu, he vist camions plens de pollastres que eren duts a l'escorxador. Amuntegats, sorpresos, suats, el vent de la velocitat se'ls enduu plomes i plomall. L'aire les diposita, desmaiades, damunt l'asfalt: una blancor tènue contra la foscor artificiosa de la carretera. Els penjaran per les potes en una cadena infinita; i un disc afilat els separarà el cap del cos.

Per aquests camins de Déu, he vist camions plens de porcs que són duts a l'escorxador. Amuntegats, el cor en un esglai, colpejant-se els uns als altres en l'espessor de cossos, el vent de la velocitat els refresca la pell tibant i rosa. Deixen un rastre de fremta i de gemecs que s'esbarria i es perd en el buit immens del dia. Què saben ells del ganivet al final del passadís!

He vist, per aquestes carreteres de Déu, camions farcits de vedells: uns ulls rodons i negres, d'una innocència que arrenca la tendresa i la pietat. Van camí de l'escorxador. El vent els fa ballar la placa de plàstic que duen encastada a l'orella. Diuen que els maten sense atuir-los prèviament. Potser també ho fan amb els corders... Diuen que això és a causa que hi ha una enorme demanda de carn sacrificada amb la consciència viva de la víctima, perquè, així, a causa del dolor, s'esforça a sobreviure al coltell que la degolla i buida millor la sang de les artèries.

He vist la fam dels pobres dissenyant canyes en els seus braços i en les seves cames, arpes en el costellam. Uns ulls grans, foscos de ninetes, perduts en un nord inexistent.

Hi ha una crueltat innata en el cor humà. La crueltat de la cobdícia, que no té estreps però té regnes: hom la condueix sempre més enllà, més a la banda dreta del sentiment. La banda dreta de l'ànima és immune a l'esglai de la sang vessada, és insensible al dolor de la carn i al desempar de la banda esquerra de l'esperit.

El diumenge, toca endevinalla.

Puc ser a dalt, al mig i a baix,

o puc ser, multiplicat, arreu.

Sóc un prisma, no tinc biaix.

Peso menys que un petit carreu.

Feu-me fondal si voleu espai,

i em fareu som, talment un rai,

si tot un magatzem no us cal.

La custòdia és la meva feina:

joies de valor, o coses de ral.

Estireu-me i trobareu l'eina,

o la diadema d'argent reial

si ho vau dipositar en mon veral.

Solució: el calaix.