Som un sol poble.

Ahir vàrem presentar a l'opinió pública la nova campanya d'ICV a favor de la diversitat d'origen i la unitat social dels que vivim a Catalunya des de sempre i dels que hi han vingut a ser des de fa poc. El títol de l'empresa és "Som un sol poble". Recupera l'essència de l'exitosa teoria del PSUC, formulada els anys seixanta i setanta, segons la qual les procedències ibèriques de la nova població afegien diversitat a la construcció unitària de la Catalunya democràtica que s'albirava: un sol poble.

La gent gallega, la d'Andalusia, la que ens arribava del llevant peninsular aixecaven cases, perforaven túnels de metro, formaven part de la cadena industrial, alimentaven els animals de les granges agrícoles. Feien tot això a la vora dels que havien nascut a Catalunya. Potser no hi havia una consciència clara que uns i altres bastíem l'arquitectura social d'un país que havia de ser la llar dels fills que trucaven a la porta... Però ho vam fer d'aquesta manera, singular i extraordinària. Cap altra nació coneguda no ha sabut integrar tan bé com ho hem fet nosaltres aquesta diversitat, a pesar i tot de les immesnses dificultats a superar: habitatge, educació, llengua, seguretat per a tothom. Poques nacions són capaces de fer funcionar això que hem denominat "ascensor social" de manera que tothom en sigui usuari només depenent de les seves capacitats. A Catalunya, ningú que hagi volgut créixer no ha deixat de fer-ho per causa de refús o per causa d'impediment. Aquest és el nostre èxit. I la fórmula no ha caducat pas, perquè la composició química de la solució no depén del temps, ni de la forma que aquesta adopti, sinó de la voluntat conscient dels que som cridats a aplicar-la.

Hem estat el sol poble -el poble únic i divers- que ha pogut bastir l'arquitectura institucional que volia pròpia, entroncada en el seu passat i inspirada en el present: un govern autònom cada cop més competent i una ciutadania que no renuncia a la seva personalitat política ni al seu comú horitzó nacional.

Per què haurien de ser diferents les coses ara? Els colors de la pell són una simple anècdota. Les distàncies idiomàtiques no són un obstacle per a l'ús normal de la llengua comuna. Les adscripcions religioses no han de ser una dificultat per a la vida col·lectiva en els espais públics, en el terrenys del treball, de l'economia, de l'educació, de la socialització. Ni la pell, ni la llengua, ni el credo no són causes d'arxipèlag social, sinó formes de l'expressió mal·leable i desencarcarada d'una moderna cohesió nacional. Encara que Convergència -castell exclusiu de muralles bastides per la por- no ho vulgui! Cal no oblidar que la seva gent no és bonista, ni encara malista, sinó immensament pèssim-ista, que és la pitjor actitud per a la construcció nacional contemporània, perquè basteix parets desplomades.