Acabo de saber que el president de la "República" de Tuníssia ha marxat del país. Que s'ha fet fonedís; que ha pirat, vaja.
Ahir vaig apostar: "què t'hi jugues que hi haurà un cop d'estat?" No ha calgut. El minotaure ha fugit, esconillat, vés a saber on.
Aquest migdia veia imatges de les manifestacions a Tunis, la capital. I em corprenia veure com els soldats petonejaven, a la manera àrab, els manifestants. I em corprenia veure com, entre la multitud, hi havia tanta multitud de noies, la majoria, a més, amb el cabell descobert.
Tot de gent jove als carrers, contra una política pròpia d'Alí Babah. Tot de gent jove. La generació més culta que mai ha tingut Tuníssia. I potser també la més desemparada, la més desesperada.
I em corprenia suposar -quasi saber- que els manifestants no eren islamistes; que no clamaven per les essències, sinó que expressaven desigs de llibertat i que reclamaven l'esperança de la dignitat col·lectiva.
Alguna cosa comença, distinta, lluminosament inquietant, al Magrib...
El jovent tunissià ha demanat que parés el seu món i que en baixés el conductor. I el seu mòn ha parat un instant, i el conductor n'ha baixat i ha desaparegut per l'embornal de la seva claveguera.
Els ulls occidentals haurien de mirar de front els ulls dels joves tunissians: hi reconeixerien la lluïssor del futur, sense l'eclipsi de les essències. Hi veurien aquesta esperança que cal impulsar, netament i solidàriament, per a un món millor que hem de compartir millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada