Prometo que és veritat.

Acaba de succeir. Fa una estona jo era davant la porta noble del Parlament de Catalunya. Una senyora d'edat avançada s'hi apropava amb el seu gosset, lligat amb una corda roja. Dona i animaló caminaven de pressa per la vorera que calça l'edifici. Quan han arribat just a l'alçada del portal, la senyora s'ha exclamat, ostensiblement, dirigint-se al seu gosset:

-Au, corre, fugim; que aquí fa angúnia i tot!

Ha estirat l'animal amb energia i tots dos s'han apressat vorera enllà, en direcció al parc.

Sé que l'angúnia no es referia a les reixes dels embornals que dia sí i altre també ens regalen una monodia intensíssima de pudor de matèria descomposta. Avui fa una marinada suau i la fortor no gosa sortir al carrer, estranyament. La senyora es referia a la Casa, a la gent que l'habitem.

No sé si és veritat que el Parlament fa angúnia a gaire gent, ni si en fem els diputats... Però quan una senyora madura ho diu de manera que sigui entesa i escoltada un se sent brut. Almenys part defora.

Què passa? Què ens passa? On passem, tots plegats? On anirem a parar, els de fora i els de dins que hi som perquè, un dia, els de fora ens hi van voler provisionalment ?

El Tribunal Constitucional acaba de perpetrar la seva sentència i tota la sang s'ha vessat (potser més escandalosament que no pas adolorida) per les catifes polítiques. Podria ser una de les causes de l'angúnia de la senyora amb gosset?

Però no tota la sang vessada és pintura vermella. N'hi ha de ben vibrant que ara xiscla amb un aüc de dolor pregon: per a aquesta sang sincera que no hem pogut o no hem sabut evitar, alguna cosa s'ha esquinçat que no podrà recompondre's. L'angúnia és la ferida? Es l'aparent indiferència amb què han ferit els que ho han fet?

L'angúnia de la senyora, també pot ser que vingui des de l'altre Palau, del d'en Millet i de les sospites d'oli untant els dits de la política.

Sigui com sigui, si el Parlament fa angúnia a una senyora que passeja amb gosset lligat, tenim un problema. I és més difícil de resoldre que no pas el dilema de la quadratura del cercle, o que el misteri de l'Esfinx de Guizeh.

Per si de cas, avui em refugio -sempre hi ha un sopluig per a l'esperança- en la convicció que, de la mateixa manera que una mosca no fa estiu, una senyora anguniejada no fa l'Angúnia.

Angúnia té un ètim bessó d'agonia. Fa vertígen de pensar-hi.

El Palau i els palatins.

Un líder molt important de CiU va dir: "Ens han entrat al Palau!!". Així s'exclamava hores després que la policia hagués iniciat l'escorcoll de les oficines que regentaven Millet, Montull i família tota. Als convergents els havien violentat el Temple, doncs. Astorats i adolorits -jo pensava en aquells moments que per una qüestió cultural- ploraven la vulneració, com ho devien fer els sacerdots d'Israel quan els babilonis profanaven el temple de Salomó a Jerusalem. No vull fer similituds, però.

No sé quina reacció van tenir els populars davant del mateix fet. I ignoro què devien sentir els republicans. Ni els altres. Jo sé que per les meves artèries va córrer un flux espès d'estranyesa, una sorpresa que era com un glop llarg d'alcohol. Però el cert és que ningú que no fos de CiU no va exclamar que havien profanat el seu temple, al seu palau. M'he preguntat moltes vegades per què. I finalment crec tenir-ne la resposta. Reconec que sóc lent de reflexos mentals, de vegades.

Algun lector o lectora podrà pensar que aquella sagrada indignació convergent era a causa de la temença que s'hi descobrissin els trasbalsos econòmics que pressumptament han beneficiat el seu partit polític. I és probable que una part de la ràbia de l'exclamació respongués a aquest temor. Però això no justificaria el sentiment de vulneració que expressa la frase. Per això provo de donar-hi una nova interpretació:

Durant més de vint anys CiU ha governat (quasi sempre en solitari) el país. Convergència representa molt majorment (a pesar que és un "moviment" més que no pas un partit polític) el segment demogràfic que correspon a les famílies de la burgesia catalana nascuda en la primera industrialització, a cavall de la pre-Renaixença i del noucentisme que va escolar-se en la República i que va acabar esclafant el franquisme. La burgesia posterior no tant, entre altres raons perquè no ñes familiar, no és de nissaga. La burgesia emparada per CDC és la que fou -i és encara- pactista amb l'Estat, mal·leable amb les ordres econòmiques de Madrid, refractària als avenços socials i polítics; només modernitzada a cop d'acceptar que la realitat no és estàtica. Aquesta burgesia -vestida de gala per al Liceu, i mecenes del Palau- ha dipositat en Convergència i -potser menys- en Unió l'esperança de la seva pervivència. No pot ser aristocràtica perquè no n'és, car no ha tingut rei propi; però vol els tics palatins dels aristòcrates de tota monarquia (i a Espanya n'hi ha una de recuperada) per bé que amb la murrieria de la reivindicació del seu espai econòmic, massa munyit per la voracitat impositiva de l'Estat. Allò del "peix al cove" respon perfectament a aquesta aliança d'estira i arronsa amb els interessos de Madrid (avui ja no tan aristocràtics, però igualment molestos). Tot grup-classe necessita els seus símbols, i el Palau -com Montserrat, el Montseny d'ametistes, la Sagrada Família o la Santa Espina- fan perfectament la funció simbòlica. Molt més, en tot cas, que no pas la senyera estelada.

Vint i massa anys de govern de CDC i UDC han cossificat la patrimonialització dels símbols burgesos per part d'aquests portaveus del grup-classe que va néixer en les filatures i va crèixer indià. Amb els anys (i per dret de naixença) CDC ha pogut dir, i fer-ho creure a tothom, que ella és Catalunya tant com Catalunya és CDC. La resta és espúria: benintencionats però equivocats els d'ERC, comunistes indesitjables els del PSUC-ICV, ara transvestits d'ocellaries, espanyolistes acrítics els del PSC (amb alguna família infidel a la tradició), i aliançables, si és el cas, els del PP de disciplina catalana... Només CiU és la sang de la Catalunya històrica que arrenca amb Guifrè i assoleix amb Prat de la Riba la seva més alta expressió (entremig, ja se sap, desastres per al poble, oportunitats -encara que siguin oprobioses- per als rics: el diner no té color).

CiU no ha patrimonialitzat el símbol del romànic del Pirineu lleidatà (és petit i queda lluny de la consciència general), però sí el de Ripoll (l'abat Oliba hi és present eternament). No ha patrimonialitzat la Seu Vella de Lleida (allí s'està, per als lleidatans, que no tenen burgesia) però sí el Canigó (no importa que sigui francès: són els preus que paga la història de la fermesa contra la submissió). Naturalment, el Palau de la Música Catalana és palau, ho és de la música -que CiU va impulsar ben escassament en els seus anys d'esplendor governamental- i és català. Què millor per a dir que el Palau de la Música Catalana és un dels temples -si no el Temple- de la cultura nacional?

Així les coses, no és estrany que Convergència cridés que hom havia profanat el Palau. I així les coses no hi ha res d'estrany que els oficiants del Palau -genèticament aliats del poder burgès-fecin i desfecin al seu antull: "Tot per Catalunya!", com em va dir una militant de CDC -ja fa molts anys- a Camarasa, imitant inconscientment -i ja és significatiu!- el lema que la Guàrdia Civil tenia escrit a la porta d'entrada de les seves casernes. Si tot ho devem a Catalunya i Catalunya és CiU, llavors, tot ho devem a CiU. Obvi, no fa?

El diumenge, toca endevinalla.

Bogart sí que sabia usar-me:
ho feia amb els seus dits divins
i amb aquells llavis de besar-me
em duia a la punta de la boca
i llavors em xuclava ben endins
i tota jo em desfeia com la coca.

Solució: la cigarreta.

Màrius Torres.

Dimecres passat, va reunir-se la Comissió de Política Cultural del Parlament. Hi va comparèixer el col·leccionista d'art (ell no vol anomenar-se mecenes, i potser té raó) Antoni Vila Casas. Jo només el coneixia d'anomenada. I d'anomenada coneixia vagament la seva labor de col·leccionista d'art. La seva exposició va ser més que interessant per a mi, i, segurament també, per a la resta de diputats i diputades. Vaig preguntar-li si a l'hora d'elegir les peces que adquiriria, tenia prou en compte els artistes catalans, consagrats o emergents, de més enllà de l'àrea barcelonina. Crec que el Sr. Vila Casas va entendre perfectament que el meu interès era a saber si també considerava aquesta plèiade de creadors i creadors que amb prou feines si són coneguts del gran públic perquè viuen i treballen en els seus obradors i estudis a més de cent quilòmetres de la Plaça de Catalunya barcelonina. Ell em va dir que sí. I em va posar l'exemple d'en "Goyo", de qui la seva Fundació té alguna obra. I després em va posar l'exemple d'en Leandre Cristòfol, del qual posseeix una obra... Jo em vaig adonar que -per les raons que siguin- la Fundació Vila Casas considerava ben poc l'art de la perifèria geogràfica de Catalunya, llevat que fos molt conegut i/o valorat... Res de nou sobre aquesta terra nostra!

Un cop aquesta compareixença va ser substanciada, la Comissió va entrar en la matèria de les Propostes de Resolució. Jo n'havia registrat una en nom del meu Grup Parlamentari, en companyia dels altres dos Grups que també donen suport al Govern. Que s'aprovaria era cantat, en conseqüència. La sorpresa agradabilíssima va venir quan la votació va ser per assentiment, és a dir: unànime. La Resolució demana la implicació del Govern de la Generalitat en els actes del "Centenari de Màrius Torres". I té la demanda que la Institutció de les Lletres Catalanes editi un opuscle sobre el poeta: vida, context històric i antologia de textos.

No calia, però vaig voler justificar la proposta tot recordant l'altíssim valor de l'obra de Torres, la seva dificultat a ser coneguda per part del gran públic de Catalunya, la singularitat en què i en com va ser escrita, i l'originalitat d'una poesia que -aïllat el poeta- és perfà a cavall del Noucentisme català i del Simbolisme europeu.

Que la Institució de les Lletres Catalanes editi un opuscle no resoldrà gran cosa sobre la coneixença general de l'obra de Màrius Torres, però tot gra ajuda a fer graner. I a les Terres de Ponent, tot gra és una part imprescindible d'un llarguíssim treball per a fer-ne present la creació cultural a tota Catalunya. En ple Segle XXI, les coses són encara així, com demostren tantes evidències!

Reescric la Resolució:

Proposta de Resolució
sobre el centenari del naixement de MÀRIUS TORRES.

Exposició de Motius,

Durant tot l’any 2010. Lleida celebra l’”Any Màrius Torres”, en escaure’s el centenari de la naixença del poeta lleidatà.

Les institucions i les entitats culturals de la ciutat han preparat un seguit d’actes en homenatge al poeta i per a la major divulgació de la seva obra literària, inscrita a cavall del Noucentisme i del Simbolisme.

La Generalitat de Catalunya no ha de restar al marge d’un esdeveniment d’aquesta importància; ans al contrari, ha d’impulsar les accions que entengui possibles i més pertinents per donar a conèixer al gran públic l’obra, encara poc llegida, de Màrius Torres i tota aquella altra que s’ha escrit a l’entorn d’aquesta i de la personalitat del poeta.

És a tal fi, que els Grups PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA presenten la següent

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ:

El Parlament de Catalunya insta el Govern de la Generalitat a sumar-se a les activitats que hom endegui durant l’any 2010, en ocasió del centenari del naixement del poeta lleidatà Màrius Torres (Lleida, 1910 - Puig d’Olena, 1942) per a la divulgació de la seva figura i de la seva obra. I en particular, a incloure Màrius Torres dins la sèrie de quaderns de centenaris que edita la Institució de les Lletres Catalanes.

El diumenge, toca endevinalla.

En la calor del teu forn creixo,

llarg i dur, i m'hi faig tan teu

que m'hi bado i m'hi esqueixo,

tens part defora, i tan poc meu

que m'acabes fent tot blanc i tou.

És dins de tu que tot se'm cou!

Solució: la barra de pa.

Divertimento.

Amb lletra de decret, l'alcalde ha escrit:
"D'ara en endavant, en cap cap no hi cap
a tota Lleida, ni un burka ni un nicab!
El paer, que ho és en cap, ho ha prescrit."

I havent firmat, damunt d'un blanc cavall,

des del Castell pregona, al trot, Cavallers avall:

"A Lleida, les dones ja són lliures d'opressió,

així en sa casa com es fa al carrer Major;

qui la cara encara es tapi, farà cap a la presó!

Des d'avui i per sempre així ho he decretat

i val a l'horta igual que al casc de la ciutat."

L'Hereu de Barcelona, en resta atònit, seduït.
Crida al seu balcó, amb veu olímpica i de ferro:
"Això del burka, que és negre si no m'erro,
no el vull veure, ni despert ni en somnis adormit.

Barcelona és blanca i de neu, d'olímpic esperit:
per massa ni per gens -emburcada o meretriu-

la roba de les dones no ens prendrà la glòria

que el COI ja ens cova a la palla de son niu

i que del Tibidabo fins a la mar és ja cridòria."

De valent se'n riu l'Anglada, i ho aplaudeix
que sense esforç ni gastant diners d'escreix
els alcaldes li han servit calent el brou de peix!

La poteta del llop.

Dissabte passat, CiU –per obra d’Artur Mas- marcava territori a Tàrrega alçant la poteta i deixant un rajolí de mentides al tronc, encara tan jove del Segarra-Garrigues. De passada, amb el rajolí batejava ICV: “Inciativa al front de Medi Ambient és la guineu que cuida les gallines”. Una frase d’en Mas, d’impagable valor imaginatiu!

En Mas no devia ser sinó un cadell quan als volts de Nadal de l’any 1994 ICV va proposar l’esmena a la Llei d’Acompanyament dels Pressupostos Generals de l’Estat per al 1995: “l’Estat considera d’Interès General el Canal Segarra-Garrigues”. Fins aquell dia, el canal no era sinó una entelèquia a mans de CiU. Eren temps de Prenafeta i d’Alavedra, crec. Els prohoms de Convergència i d’Unió al govern de Catalunya tenien el Canal tancat a l’armari dels oblits, cobert de teranyines. Això sí, cada quatre anys, en campanya electoral, li netejaven la pols i el treien de processó pels pobles de la Segarra, l’Urgell i les Garrigues. Duien a espatlles el projecte del canal i n’anunciaven la imminència com una santa prometença. En acabar, passaven el cove casa per casa; comptaven els vots recollits i, feliços del recapte, tornaven promesa i cove a l’armari, fins a la campanya següent.

Als volts del Nadal de 1994 al Congrés, CiU i PP i ICV-IU van aprovar l’esmena presentada per Mercè Rivadulla, llavors diputada a Corts. Amb un PSOE ofès i rabiüt, el Segarra-Garrigues començava a caminar: el canal principal rebria pressupost. CiU no va tenir cap vergonya, aquell dia, de votar a favor de l’esmena que donava a l’Estat i al govern del PSOE la competència de l’obra més important de la Lleida futura. De fet, CiU no ha tingut mai vergonya de gran cosa, en matèria de competències catalanes. Tot ho justificava: “el peix al cove i la resta a fer punyetes!”

Gràcies, doncs, a ICV (la guineu en el galliner, segons Mas) Lleida veuria un canal que CiU –amb Mas o sense- havia estat incapaç de materialitzar. Incapaç, sí! Però no pas perquè valgués molts diners –que els valia-, sinó perquè els diners era millor invertir-los a l’àrea Metropolitana, que és on sempre raja la mel més dolça. Lleida ja en tenia prou amb la palla i les faves de les promeses: sempre estava llesta per a ser munyida. CiU sabia com omplir el cove amb les promeses d’un Canal que no pensava ni remotament executar.

Però Mas ja no era tan cadell quan CiU, un cop el Segarra-Garrigues fou un compromís de l’Estat i no seu, sumà 20.000 hectàrees (tot el marge esquerre del canal) a les 50.000 del projecte inicial (el que havia guardat entre teranyines). Una valentia que CiU va manifestar traient pit, sense tenir cap seguretat de la suficiència de la concessió final d’aigua. Ja no era tan cadell, en Mas, quan CiU va dur el projecte, l’any 95, a través de l’Estat, a Brussel·les, amb una Declaració d’Impacte Ambiental (obligada per la Directiva Europea 79/409/CEE) del tot barroera, insensata i deficitària. Aquesta pèssima programació fou causa d’una de les sentències condemnatòries que ara expiem. Pel que fa a les ZEPA, CiU n’havia assenyalat inicialment 3.887 ha. per complir amb l’altra Directiva europea: la 74/409/CEE, sobre els hàbitats. Es van cuidar molt de no dir-ne res a ningú. Quan la Comissió Europea va obligar a augmentar-les, el govern de CiU, les va ampliar fins a 20.500 ha. Naturalment, tampoc no en va dir ni piu: ni informació pública, ni comunicació als regants, ni romanços: les ZEPA ja eren al projecte que revisava la Comissió i això bastava.

En Mas era Conseller en cap –ja no cadell, sinó líder- quan la Unió Europea va sentenciar contra el projecte del Segarra-Garrigues per insuficiència, encara, d’hectàrees de secà protegides (SeoBirdLife n’havia fet la denúncia mesos abans). CiU també ho va amagar, això, perquè les eleccions de 2006 trucaven a la porta. Aquesta sentència del Tribunal Europeu precedia la que va caure poc després per la incorrecció del projecte en la seva Declaració d’Impacte Ambiental, suposadament ratificada per l’Estat. Amb aquestes premisses hem hagut de fer camí, des d’aleshores.

Des de l’any 2006, Mas és merescudament a l’oposició. I des d’aquest any, ICV té la responsabilitat del Medi Ambient a Catalunya. Per encàrrec de l’Executiu de la Generalitat, a la conselleria d’Agricultura i a la de Medi Ambient els ha correspost desenredar la madeixa que CiU havia embolicat tan matusserament. Hi ha herències que arriben enverinades. Però és obligatori d’acomplir les Directives europees, llevat que hom abandoni el projecte del canal, o que l’Estat espanyol es faci càrrec de les ingents sumes de diners anuals de multa, transferides, és clar, a Catalunya; o llevat d’abandonar la UE. Només que això darrer, no depèn de la Generalitat...

Durant tot aquest temps de contraofertes i de pactes amb la Comissió Europea, ICV ha sofert el constant calvari de la insídia dels comissaris polítics de CiU i, més d’un cop, del propi Mas, l’aspirant a presidir el país (els déus no li ho permetin!). CiU i el seu més alt herald menteixen arreu i tothora sobre la seva responsabilitat i sobre els fets més que lamentables d’un projecte nacional de Catalunya que no va començar a caminar per obra d’ells, que n’havien d’haver estat els conductors i factors, sinó del primer govern d’Aznar, car el PSOE no hi va ser a temps. Si CiU té coratge –que no tindrà- reconeixerà en la seva descurança pel Segarra-Garrigues un dels espisodis més tristos del seu pas interminable pel govern. Aquest canal fou per a Lleida l’oprobi dels nacionalistes; ells que diuen estimar-se tant aquesta terra, com tantíssim veneren les muntanyes de Montserrat, el Montseny i el Pirineu de Queralbs i de la vall de Núria!

En els camps del Segarra-Garrigues, doncs, no hi ha guineu sinó llobató. I uns quants caçadors de vots, ben entrenats: “vot que vola, peix al cove!”. Per això, en els annals del Segarra-Garrigues, la petjada de CiU és francament vergonyant. Però encara ho és més la contumàcia i la poca solta amb què acusa els altres dels errors propis. Insuportable l’orgull negligent de qui sempre s’ha cregut –o ho ha fet veure- llum, veritat i vida de la Catalunya tota!