diumenge, 30 de gener del 2011

Tercera història del Far West.


A Cat City van celebrar eleccions a Sheriff. El que va ser elegit contra aquell que exercia fins aleshores havia promès grans canvis en l'ordenament de l'ordenació de l'ordre que ordinava la vida a la ciutat. Ho va prometre al Saloon, a l'església, a la casa de banys, a la comissaria, a la redacció del periòdic local "Today news"...

En campanya, l'aspirant no parava de moure's de banda a banda, neguitós i amb ganes de victòria, però sobretot freqüentava els ranxos dels ramaders més acabalats del territori. Els deia: "l'ordre canviarà, perquè l'actual Marshall i la seva gent no valoren la força dels winchester i es pensen que les paraules són prou eficaces i no calen bales". I també els deia: "El trànsit dels camins canviarà, perquè el Marshall actual i la seva colla es dolen massa que els carruatges matin probretalla: gent gran i criatures de jornalers quan passen pel poble al trot dels animals. Vosaltres, els ramaders de debó necessiteu via lliure per als carruatges, ho sé". L'home no no considerava gens que la funerària local, cada setmana hagués d'enterrar una víctima del trànsit, perquè l'important era que els ramaders no perdessin temps en creuar el poble, o per fer gestions ràpides al banc... Perquè el temps dels ranxers no era com el dels altres. Els dels rics era molt més valuós que el temps dels miners i dels pastors d'ovelles. I també va dir: "Ja n'hi ha prou de controlar que les pastures no rebin les dejeccions de les vaques i dels bous dels ranxers, perquè aquests són els que creen la riquesa a Cat City; i en algun lloc han de llençar allò que evacuen les bèsties, que són moltes!".

El nou Sheriff, ja electe, va sortir de la seva comissaria, revòlver a la cartutxera, i va clavar un ban a les portes principals de Cat City: "Els cavalls podran galopar tant com vulguin pels carrers principals de la ciutat. Els ranxos de vacum tenen dret a escampar per les pastures de tot el terme les dejeccions de les seves bèsties." I també va escriure: "En endavant, la Llei és el Sheriff, que acaba de ser elegit per la gent de Cat city. Allò que farà el Sheriff és allò que valdrà cinc vegades: una per cada punta de l'estrella que ho acredita". Després, entrà al Saloon, i mentre apagava la set enorme, comentava: "Jo i els meus ajudants, que som tot u, no podem estar discutits per causa dels mètodes o per causa de les formes, perquè la seguretat i la submissió, depenen de l'ordre nou que jo ordeno amb les meves ordenances d'ordre. Que per això m'han votat els de Cat City".

I llavors, la gent es va deciddir de recloure's a casa; van comptar els estalvis i la majoria va determinar tocar el dos, nord enllà, on deien que la gent era rica, noble, culta, deslliurada i feliç. El sheriff i la seva colla d'ajudants de la Llei es van quedar quasi sols a Cat City. Van haver de d'advertir les botxes que voleiaven pels carrers de la seva conducta massa lliure i poc cívica, i van haver d'esperar que els indis sortissin de la reserva per tenir l'oportunitat de fer-se valer. Els indis, però, es van quedar tan feliços, en les seves muntanyes que havien ocupat des de sempre. Els ranxers acabalats, no van trobar jornalers cow-boys per als seus vedells, perquè se n'havien anat tots a buscar-se la vida en les vetes d'or de l'altre costat de món. El banc va tancar portes. El carruatge d'un ranxer empipat, que venia a tot estrep, va passar per damunt del banquer i el va deixar estès enmig de l'avinguda, davant del banc. L'endemà, el cavall de l'ajudant del Sheriff va atropellar la darrera ballarina que quedava al soloon. El cavall no ho hauria volgut, però el genet li clavava els esperons a les anques.

L'últim habitant que va tocar pirandó va ser el titular de la funerària: només li quedaven el Sheriff i els ajudants... i eren massa joves per esperar-los amb un fèretre a les mans. Al cap d'un temps, els ramaders dels ranxos havien cremat les pastures amb els purins dels animals i l'herba creixia seca. L'aigua dels torrents era tan bruta que els vedells morien de set abans d'abeurar-s'hi. Van arreplegar els molts diners que conservaven i se'n van anar a regions més fredes. Cat City fou pols i corc a la fusta. El Sheriff encara clava bans a les portes principals, però no hi ha ningú per a llegir-los.


dissabte, 29 de gener del 2011

El diumenge, toca endevinalla.

A quarts te m'ofereixo;
la meitat et profereixo;
a voltes, te m'ofreno tota...
De tu, tu no em dónes gota;
em gaudeixes a pler, tota,
i jo, mai no me'n queixo.
Solució: la lluna.

divendres, 28 de gener del 2011

El Magrib es desperta.


Confessos que fa molt de temps que una notícia no m'interessava tant com allò que ara s'esdevé a una part del Magrib. Si exceptuo la situació superficialment empantanada de Palestina.

No he pogut informar-me a fons dels successos de Tuníssia, ni d'Egipte. Ni tampoc del fons social i polític que remou les aigües calmes i eutrofiades dels règims que han governat aquests països. Però m'eleva l'ànima el fet que, per primera vegada des dels moviments d'alliberament nacional durant la descolonització, el Magrib respon per ell, i no per la boca dels imams, ni pel braç de les potències internacionals.

A l'Egipte, Nasser va fer veritables avenços. Però no tot era Nasser, sinó també la URSS. Ni Nasser no tenia prou diàfan el concepte de democràcia popular. Ara, sembla que la població egípcia comença a sentir-se protagonista de la seva història. Potser més que en temps de Lawrence d'Aràbia.

I tot segueix indicant que el moviment popular de Tuníssia i el d'Egipte supera, per l'esquerra, pel centre, per davant i per darrera, l'impuls malsà de l'islamisme religiós ultrat.

I potser aquest reguer de crits i de ferma voluntat de canvis s'escamparà a tot el món àrab...

Que en fóra de bo, que fos així. I que triomfés! I que prengués els enganyosos arguments al sionisme israelià, sempre amb la boca plena que le món àrab no se sap governar fora de la corrupció i de la dictadura.

divendres, 21 de gener del 2011

Pensions i energia nuclear. L'enllaç probable.


He resseguit totes les entrades dels directoris de la universitat de la Sorbonne, de l'Autònoma de barcelona i de la de Yale. El meu interès rau a saber quin savi expert és capaç de donar-me el nexe que uneix les pensions per jubilació i la moratòria que permet no clausurar centrals nuclears ni fer-ne de noves. Perquè jo, m'he tornat ximple buscant-lo tot sol: Wikipedia no en diu res, l'enciclopèdia "Espasa", tampoc; ni l'enciclopèdia catalana...

Però a la fi em sembla que en sé la raó, del lligam entre aquests dos assumptes tan disparells:
Premises:
1. Es tracta d'allargar el temps de treball perquè els pensionistes siguin menys.
2. Si el clau no entra, els pensionistes segueixen sent més dels que vol el Govern.
3. Si han de ser molts, millor que uns quants (força, de valents) siguin mutualistes privats.
4. Si el Govern vol que hi hagi menys pensionistes, i la via no és l'allargament dels anys laborals, llavors cal trobar una manera laternativa de reduir-ne la quantitat.
5. L'energia nuclear és insegura.
6. Si l'energia nuclear surt de mare, mata.
7. Si hi ha centrals nuclears velles i se'n fan de noves, és més probable una fuita.
8. Mentre no peti una central nuclear, els mutualistes privats engreixen les arques dels que tenen mútues i participen en les elèctriques d'energia nuclear.
Conclusió:
L'energia nuclear pot ser la solució més neta per a la reducció de pensionistes i jubilats. I no pocs d'aquests, mentre no s'escapin els neutrons, poden ser la forma més neta de recapitalitzar les empreses nuclears i les mútues, que es poden retroalimentar.

Em pregunto si, jugant jugant, no hi hauré encertat.

El diumenge, toca endevinalla.


Es clar que tinc blanc mon cap,
i és cert que tinc tot prim el cos ;
mes que no em faig vell ho sap
qui sent el fred a la carn i a l'os
i de mi en sap fer un gran foc
si no em te moll i em fa fer el joc.
Solució: el llumí.

dimecres, 19 de gener del 2011

Sobre la insanitat de l'uniformisme hispànic.



He vist vastes muralles d'enormes castells abatudes per les bales dels canons.

A la porta de Sió, en la muralla de Jerusalem, encara es conserven les cicatrius dels impactes de bala i projectil que els sionistes van usar en la invasió de la ciutat palestina.

A Lleida, queden rastres de l'ensulsiada constant de les defenses: les tropes de Felip V i les tropes de Franco hi van deixar una petjada indeleble.

Girona i Barcelona van conèixer l'esgarrapada napoleònica.

El PP fa temps que assetja Catalunya. I José M. Aznar (i no només ell!) fa d'ariet, de bombarda, de canó modern contra les torres del país. Té munició de sobres, perquè les fàbriques estatalistes en fabriquen a les redaccions dels diaris, a les seus dels partits, entre els murs del tribunal Constitucional i del Suprem, a les redaccions de certes empreses televisives.

Que el català es parli al Senat és una anècdota per als furibunds estatalistes. Allò que els dol és la diferència. I la diferència no la significa només la llengua, encara que la llengua sigui valuard de les cultures.

Més enllà de les històriques raons imperialistes d'algunes -moltes i massa- arcaiques mentalitats espanyoles, ¿quina raó profunda tenen -aquells que el practiquen o que el senten- per a l'odi permanent i inamovible a la diversitat, a la diferència?

Fa falta una psicologia social que expliqui aquest fenomen. I no és la mateixa psicologia que dóna compte de la xenofòbia, estesa, aquesta, tant a Catalunya com entre les masses dels uniformistes espanyols i dels espanyols que no són tan uniformistes. En aquesta forma de ser i de sentir contra Catalunya hi ha una mescla, em temo, de complexes i d'insanes tendències morals.

Però les incursions fins als baluards no cessen. Sovint, allò que és insà és obstinat.

diumenge, 16 de gener del 2011

El diumenge, toca endevinalla.

Ja pots voler-la luxosa i estremada,
que no hauràs casa si no em tens posada,
ben estesa i perfectament llaurada;
que quan m'han deixat ben querenada
em planten bandera plana o estelada.
Ja pots preveure saló i entrada
que si no em tens ben disposada
no evitaràs ni solada ni gelada.
Solució: la teulada.